Borbons

En aquesta sèrie ja tricentenària sèrie hem dedicat no pas poques columnes a termes no normatius: neologismes, algun anglicisme, xenismes… Però ves per on encara no hem vist cap nom propi. Avui ens estrenarem.

Tant en singular com en plural, el llinatge (d’origen francès) del qual prové la família reial espanyola es presta molt a la rima, i més específicament a la sàtira. Demaneu-ho a en Valtonyc, que per un rodolí va haver de tocar el dos. Així mateix, té proximitat formal amb mots tan evocatius com borboll («Porció d’un líquid que impulsada de baix a dalt produeix un inflament en la seva superfície lliure, com en els líquids en ebullició»), d’on provenen borbolleig, borbollar o a borbollons («Tumultuosament i amb intermitències»). No em direu que no són òptims per a fer-ne quartetes, o una auca. Encara més suggestiu, tanmateix, és borborigme: «Soroll produït per la mescla de gasos i líquids a l’intestí».

Més enllà de la inspiració poètica, el diccionari també en recull un derivat, borbònic, cosa que revela la transcendència històrica d’aquest cognom. No n’hi ha gaires que rebin tal honor (franquista, ves per on, n’és un altre). I també en aquest cas ofereix possibilitats lúdiques, atesa l’existència d’una varietat de pesta anomenada bubònica per mor dels bubons («Tumoracions produïdes per la inflamació dels ganglis limfàtics, particulament [atenció ara] dels engonals». És que ho porten a la sang).

Personalment, aquesta família de moral més que dubtosa m’evoca un dels moments transcendents de la meva carrera professional, quan el director del diari on es publicava el meu crucigrama diari em va cridar a capítol per una definició que no havia fet el pes a més d’un lector. Resulta que en una graella em vaig trobar, en posició vertical, la seqüència de quatre lletres I-R-O-M, no gaire bona de definir. Però, recordant el conegut lema carlista del XIX, em vaig il·luminar. La definició que es va publicar deia «Ho faci el borbó, i de cap per avall» (de cap per avall perquè era de les verticals i anava invertida, és clar. Un truc clàssic de crucigramista). La solució, la paraula «Mori», va motivar més d’una queixa al mitjà (que en principi no era sospitós de monàrquic), i l’esbroncada consegüent del senyor director («Amb les coses de menjar no s’hi juga!») em va fer entendre que per als qui se senten, o se saben, súbdits, hi ha coses més importants que la ideologia. Això sí, també em va regalar un derivat (del meu encuny) que no perdo l’esperança de fer normatiu algun dia: borbonalla, conjunt de borbons. Amb el mateix sufix de bretolalla, carlinalla o turistalla.