Tribuna
Què n'hem après?
Analista de Nova Eucària i lobbista de la Taula Animalista
El passat dimarts 14 de juliol feia quatre mesos que el meu gran amic, l’Emilio, va morir a causa de la COVID-19. Va ser el mateix dia que es va decretar l’estat d’alarma, quan aquesta malaltia començava a fer estralls. No cal dir que aquesta pèrdua va representar un cop inesperat i un xoc per la família i amics.
Ens havien dit que el virus era perillós per a un determinat col·lectiu de «risc» en el qual l’Emilio no s’hi trobava. Sia com sigui, el resultat d’aquesta pandèmia és que tenim a una part de la societat trencada, no només de dolor per la pèrdua d’éssers estimats, sinó també per les seqüeles que ha deixat –o millor dit deixa– un virus intel·ligent del qual encara ens queda molt per conèixer. Tot va començar el dia que vas marxar estimat amic. No sabíem el que venia i encara no sabem fins quan durarà tot això, ja que, en arribar l’esperada fase 3 de la desescalada, tothom es va mostrar content, relaxat, alegre... s’havia d’activar l’economia. Què està passant ara? Doncs que comencem a tenir un escenari de brots i rebrots, però no deixo de pensar en la motxilla de morts que portem a l’esquena. Darrere de les xifres hi ha persones, famílies, vides. Ho tenim present això?
Però tenim una altra «pandèmia» que també ens afecta globalment, l’escalfament del nostre estimat planeta, de conseqüències terrorífiques i sobre el qual ja fem tard. Amb la crisi de la COVID-19, la natura ens va donar una lliçó de la manera com es podia regenerar, el planeta va tenir un respir i, torno a insistir, quant n’hem reflexionat sobre això? Quant n’han reflexionat els governs de l’anomenat «primer món»?
És cert que alguns dels països que conformen aquest grup han desenvolupat unes agendes i una sèrie de compromisos al respecte (acord de París, el pacte verd Europeu, cimeres climàtiques...) perquè són ells, els que tenen més recursos, els que han de donar exemple de solidaritat amb la resta i han de fomentar models de producció sostenibles que ajudin a preservar els nostres ecosistemes i la biodiversitat, en cas contrari, al pas que anem, no hi haurà moltes més generacions humanes futures.
El planeta està malalt i aquí no hi haurà vacuna que ho pugui aturar, de res servirà quedar-nos un mes o dos a casa. Entre tots hem de fer mans i mànigues per sanar-lo. A més a més, ara ja sabem que moltes de les malalties que patim provenen de la degradació ambiental i que, de seguir així, destruint la biodiversitat, el risc que apareguin noves malalties infecciones serà cada cop més probable. Per tant, el canvi climàtic també té efectes sobre la nostra salut. Repeteixo: ja en reflexionem suficientment sobre això?
En diverses ocasions he sentit a dir a experts/tes que la pandèmia ens havia de servir per aprendre a tenir formes alternatives de fer les coses, parlant d’iniciatives a favor del medi ambient, a una explotació sostenible del medi natural... i jo em pregunto: això ha estat així? Em preocupa que després d’haver viscut una crisi sanitària mundial i de veure com milers d’éssers humans han perdut (i perden) la vida a causa de la COVID-19, encara estem presenciant imatges on la inconsciència, l’egoisme i la manca de solidaritat de la nostra societat del «primer món» prevalen. Els interessos individuals són el primer i la resta es veu des de la llunyania, sempre en tercera persona.
Aquest fet em provoca pessimisme. Si no aprenem a pensar en el bé col·lectiu, si no deixem de consumir innecessàriament, de tenir més empatia vers els altres (i no parlo només d’éssers humans), si no deixem de ser tan egocèntrics, si no tenim una visió global del que està passant i si no reflexionem, a banda d’esdevenir una societat titella i fàcilment manipulable per les elits econòmiques i polítiques, entrarem en una fase on el compte enrere serà irreversible. El progrés ha d’estar vinculat a una societat que valori com s’està explotant el medi natural i les seves conseqüències; el progrés ha d’anar de la mà d’una societat lletrada i valenta, activa, que no calli, que es manifesti, que reflexioni, perquè el planeta ens necessita i nosaltres a ell. És una relació de reciprocitat i està en les nostres mans salvar-lo.
Sé que amb l’Emilio aquest hagués estat tema per a una de les nostres llargues converses, i li dedico perquè va marxar massa aviat, molt ràpid, i perquè és d’aquelles persones que sempre estarà present a la meva vida. Ell ja ho sap.