El préstec mal atorgat

La recentment aprovada legislació del crèdit immobiliari posa de manifest un tema vital, de present i futur, com és la necessitat que per part de les entitats prestadores es valori la solvència del futur prestatari, per poder donar resposta a les obligacions de pagament que s’assoleixin i no entrar en un terreny de dubte com és «el sobreendeutament del deutor».

És evident que molts dels problemes que encara avui tenim, i que ara es veuran incrementats, són l’evidència d’aquells moments on les entitats financeres el que volien era «donar crèdits» sense valorar, ni vigilar la capacitat de retorn d’uns consumidors que apostaven pel consumisme sense límits, malgrat que les possibilitats de «devolució» fossin complicades de calcular per les dues parts, el que donava el crèdit i el que havia de tornar-lo. Certament, la nova legislació referida, el que vol és plantejar un model on no es tornin a repetir situacions com l’exposada, i que suposi donar garanties per les dues parts intervinents; així, l’avaluació de solvència i viabilitat, es converteix ara, no en una opció, sinó en una obligació que a més no es limita al propi acreditat, sinó que arriba als fiadors i garants de l’operació; hem passat de suggeriments lògic a obligacions formals, amb tot els que això suposa per un marc de crèdit vigent complicat i difícil. Sembla lògic, per tant, que ja no hi haurà excuses davant una manca d’avaluació prèvia, i que en tot cas, el risc de no respectar aquest punt, podrà comportar conseqüències pel «prestador», cas de resultat negatiu de l’operació. Malgrat les bones intencions que el tema vol assolir, la realitat és que no és tan fàcil complimentar la nova normativa, i és aquí on serà necessari fer els esforços que calguin per reordenar una dinàmica on segueixen vigents els «crèdits automàtics» o «crèdits amb mínima valoració» per part determinades entitats financeres en funció d’un tipus d’interès desorbitat, també en permanent discussió jurídica.

Segurament el que vol la llei que referim, és ordenar un mercat amb molts dubtes interpretatius i on és fonamental buscar rendibilitats milionàries a curt termini, però la qüestió pot topar amb la normativa esmentada que encara no ha sabut aplicar una fórmula vàlida a l’hora d’implementar els requisits d’avaluació mínims per buscar una responsabilitat necessària, especialment per un sector financer amb problemes de continuïtat, més a curt termini del que puguem sospitar.

Tornant a la meva primera reflexió, objectivament hem de superar la concessió del crèdit sense cap valoració, una altra cosa és com això es faci d’una manera eficaç, evitant estrangular el sistema en si mateix. Exemples recents com l’atorgament indiscriminat de crèdit post-covid 19, on el dubte de la valoració objectiva, ben segur ha quedat en un segon pla, per buscar l’eficàcia prioritària, pot ser una evidència que es veurà en el moment en què molts d’aquests crèdits no es puguin tornar, amb el que això suposarà respecte a l’endeutament públic, en tant avalador de les operacions esmentades.

Ja sé que no venen moments de fàcil viabilitat empresarial, amb conseqüències directes en la creació de llocs de treball, però el que tampoc pot ser de rebut, és aparcar normatives vigents, en funció d’urgències, greus com les que comento, però que poden emportar-se per davant, una credibilitat financera sota mínims i una reactivació de vies contencioses per un poder judicial, molt exigit per altres variables també evidents.

És cert que és necessari que les operacions de crèdit han d’estar ben atorgades, una altra cosa és com es porta a terme la valoració i qui són els condicionants a l’hora de la subscripció, suposo que el debat al respecte és ben complicat, i condicionat per un mercat amb repercussions de caràcter social il·limitades, però el que és evident és que si no es fa el que toca, la nostra precarietat com a societat, també en aquest apartat quedarà molt compromesa.