Hi ha hagut una estoneta a la Rambla, mentre signava llibres, que no passava ningú. Ja m’havien entrevistat els de Tarragona Ràdio, la Tele3, el Siré, el Gosalbez, la Ribas... només faltaven la televisió romanesa i el de ràdio Tabarnia. També havia acabat la conversa amb les tietes-àvies que molt amablement diuen que llegeixen aquest article, com la Mercè o la Maribel. Les petonejaria totes fins a desgastar-les. Per a mi, ja són de la família, especialment les que s’han gastat 14,90 euros en el meu llibre. M’he quedat cara al sol, contemplant els àtics dels edificis que tenia al davant. Hi ha un món a l’altra «part alta» de la ciutat, on viuen quatre privilegiats, com el Marcel. Llavors he notat que em donaven copets al braç. He obert els ulls i tenia una trompeta a la mà i estava a un pub del carrer Bourbon de Nova Orleans, al French Quarter. El del piano, el contrabaix, i el del saxo cridaven «va, que et toca! Què fas mirant la gent? Tiraaa!». M’he posat la trompeta a la boca i n’ha sortit una mena de Santa Espina estil Dizzy Gillespie. En acabar, m’he volgut desinfectar amb el gel hidroalcohòlic i he llençat el pot com si enrampés: les meves mans eren negres! Era la versió jerezana de Louis Armstrong i la gent aplaudia amb força la meva actuació, especialment la primera fila: plena de polítics independentistes. El Puigdemont tenia el meu llibre a la mà i jo he cridat que havia comprat el seu «quilo» d’explicacions. He saltat des de l’escenari per signar-li i m’he colpejat el cap. He obert els ulls i he vist a un pam la cara del Joan Cavallé: «Ei, Moisès, que ja fa una hora que havies d’haver marxat. Recull el pot de gel de terra i treu-te el boli de la boca!».