Els que tenim por de tancar sessió amb la Covid, fa quatre mesos que, com els gossets, només sortim a pixar al jardí i li bordem a la dona. Faré una pregunta incòmoda: no creieu que després de tants dies de mirar la tele al sofà i gratar-nos la tenora és una animalada fer vacances? Vaja, com si res hagués passat. Creieu que això és pujar el país, oi, colla de bandarres? Estic fins al barret de prendre com a referència de normalitat que les terrasses, els bars i les discoteques tinguin gent o no. Després venen les platges i aquells corresponsals de guerra d’Antena 3 dient «Pues aquí, en Benidorm, la situación está normalitzada». Passeu la sangriaaa! Després estan els dels aeroports que marxen a fumar porros a Jamaica i es queixen que l’avió surt tres quarts tard. Ves a peu i veuràs si necessitaràs marihuana! Els informatius no entrevisten jornalers sense vacances (diumenge en va morir un de calor), els preocupa més si la cervesa és prou freda a Gandia. Mentrestant Sor Lucia Caram, Càrites, Creu Roja i milers de voluntaris demanen i reparteixen menjar a famílies que s’han quedat sense ERTES, ERTOS i, com diria un argentí, amb l’ORTO trencat.
Algú s’ha preguntat, per exemple, què hem fet els freelance? No, perquè no servim cerveses, ni posem crema a la gent en una hamaca. No m’estranyaria que famílies que han perdut els avis diguin allò de «és llei de vida» abans de carregar la nevera de l’autocaravana. M’agradaria que per art d’encantament, pluf!, quan anessin a pixar al lavabo es miressin al mirall i tinguessin 93 anys. Jo els faria un copet a l’esquena i preguntaria amb sorna: «Com estàs, campió? Recorda que et queden tres setmanes.»