Si ets sensible i creatiu, ser ploraner va en el paquet. Intento evitar esdeveniments perquè no vegin la Heidi que s’amaga darrere la meva barba, però un dia em van enganxar. Era la celebració, a l’Auditori de Salou, del 10è aniversari del TAC12, una tele on col·laborava la meva caspa. El saló estava ple de corbates, càrrecs i super-sous, però algú va destacar sobre tot aquell prestigi: es deia Ernesto Duarte. Qui era l’Ernesto? Un jugador del Nàstic Genuine, un futbolista que va declarar sentir-se orgullós de treballar en una pizzeria. La seva dignitat va provocar que se’m mullés la cara de llàgrimes com si Chanquete hagués mort una altra vegada. Aquella il·lusió deixava en evidència que la discapacitat intel·lectual la teníem nosaltres, els de la sala, protagonistes d’un món materialista i sense emocions. No vaig escriure del tema perquè la Conxita de la Basf -alma mater del Genuine- no pensés que li feia la pilota per obtenir algun benefici empresarial.
El 1986 va sortir al Times un article de la mida d’una capsa de mistos signat per un tímid «Momo». Va ser el primer article firmat per un servidor, una crònica del Móra d’Ebre de tercera regional. Aquell requadre, un breu de 10 cíceros, era el meu tresor i viatjava retallat a la meva cartera. M’ha escrit l’Álvaro Solà, un noi que vol ser periodista i que es defineix com un discapacitat amb TDAH. Té tanta passió pels seus articles «ei, que ja n’he escrit 23!» que m’ha recordat aquell primer «Momo». Li he fet cinc preguntes a l’Álvaro i m’he adonat, com en el cas de l’Ernesto, el que hem d’aprendre molt d’ells, especialment de la seva concepció de la justícia social, de periodisme, ah!, i de pizzes!