Monarquia versus república?

D’antuvi vull confessar que feia dies que ja volia escriure sobre el «culebrot» del Rei emèrit i de passada de la nostra monarquia parlamentària. Els especialistes amb la Casa Reial sabien que s’estava couen un anunci de gran importància. Però aquest dilluns els fets reials es van precipitar. Pels de la meva generació tenim una imatge successiva que el Príncep Juan Carlos no era molt llest, va passar per les tres disciplines militars (terra, mar i aire), va ser designat pel dictador Franco com el futur Cap d’Estat, va ser proclamat Rei, va saber triar a Adolfo Suárez de la terna perquè fos l’arquitecte de la transició política, va optar per un país democràtic la nit del 23-F davant la possibilitat d’una altra dictadura militar, va suportar el terrorisme d’ETA i l’Islàmic, també l’enjudiciament del gendre i la filla, el judici del procés i la seva sentència, etcètera, etcètera. Tenim la imatge d’una persona pragmàtica, que va saber torejar amb els poders reaccionaris de top tipus, que sempre hi són, a més dels militars sobretot. Ens va portar, amb els governs successius de Calvo Sotelo, González, Aznar, Rodríguez Zapatero, Rajo i Pedro Sánchez, a la prosperitat del país en molts aspectes, que ha estat i ha de ser exemple en altres països sotmesos a dictadors. La bonhomia i proximitat l’han envoltat.

Aquests anys viscuts són veritat. Els historiadors donen i donaren compte d’aquesta realitat, que tant la memòria col·lectiva com la històrica fa i farà justícia. La personalitat institucional està, en línies generals, a prova de bomba. Però la conducta personal i familiar juancarlista deixa molt a desitjar. Ha predicat, any darrere any amb actes públics i la seva compareixença nadalenca, que la societat ha de ser generosa, solidària: Darrerament deia, igual que Felip VI ho diu ara, que la justícia és igual per a tots. Ara amb tot el que estem sabent respecte a la gravetat dels fets, que encara que no estiguin provats, sembla que no hauria d’haver-hi cap sorpresa, Però a la justícia l’hem de posar en quarantena, que ara amb la covid-19 està a l’orde del dia. Hi ha qui escriu que els enemics més perillosos de la Monarquia són els mateixos monàrquics. Em sobta quan alguna pregona que Juan Carlos I «no fuig de res». Llavors, perquè ja no viu a Espanya?

Els titulars de la premsa internacional del dimarts deien, entre altres: 1. The Guardian, L’exrei espanyol Juan Carlos, esquitxat per un escàndol, marxa a l’exili; 2, BBC, Id. Id, marxa assetjat del país; 3. The Telegraph, Id. Id. Marxa a l’exili després d’un escàndol fiscal; 4. La Reppublica, Aclaparat per escàndols, el rei Juan Carlos abandona Espanya; 5. Le Soir, El exrei Juan Carlos, sospitós de corrupció, abandona Espanya; 6. Liberation, Envoltat d’escàndols, l’exrei d’Espanya Juan Carlos vol exiliar-se; 7. The Times, L’anterior rei d’Espanya fuig d’un escàndol financer; 8. Süddeutsche Zeitung, Extraordinari auto desmantellament de la seva figura a partir dels escàndols i 7. Público, Juan Carlos I abandonarà Espanya per a protegir la monarquia. Com tothom té la seva visió particular, periodistes espanyols diuen que els únics que es van exiliar i fugir del país van ser els europarlamentaris Puigdemont, Comin i Puig. Vet aquí, ves per on. Hi ha gent per a tot.

Ciutadans i el PP es cansen de repetir que no és presentable que el govern PSOE+Podemos negociï amb els independentistes catalans amb una taula bilateral. Haurien de recordar i saber que tots els governs estatals van negociar amb ETA, sense llum i taquígrafs, però parlaven. Els mateixos són els que ara diuen que el govern de Pedro Sánchez hauria de defensar a capa i espasa la institució monàrquica i demanar, per damunt de tot, l’estabilitat institucional. Pedro Sánchez, crec que no falta altra cosa. El rei emèrit qualifica de «parèntesi» la seva sortida d’Espanya, dient també als seus amics que el seu allunyament serà temporal i que casa seva és la Zarzuela. A hores d’ara la Fiscalia no l’investiga formalment, els escorcolls ja porten oberts més de divuit mesos, però encara es troben en un estat embrionari i el Tribunal Suprem ens adverteix que JC I no està investigat. Hi ha qui escriu que no és un pròfug, que no fuig per escapar de l’acció de la justícia, diuen que s’ha anat per complir el que se li demanava des del Govern, perquè hi haguera la màxima distància entre pare i fill.

Crec que cada vegada estem més a la vora que votarem un Referèndum si volem una Monarquia parlamentària o una República. El model d’Estat està en joc. És una discòrdia fonamental. Els de Podem desitgen una República plurinacional i els del PSOE, amb ànima republicana, tenen actualment la responsabilitat de dirigir el país. Ara la prioritat és que des del Govern no es desestabilitzi el país. En qualsevol cas, desconegut o amic lector, cada vegada falta un dia menys per votar si voldràs un Rei com Cap d’Estat o un president/a de la República.

Recentment Santiago Castellà, bon amic, senador socialista, professor de la URV ha escrit que «No estem en el moment més idoni per abordar una àmplia reforma constitucional i plantejar-nos obertament i democràticament, entre altres qüestions la forma política de l’Estat». En qualsevol cas el republicanisme és una cultura política cívica, social i democràtica. La República és valorar la solidaritat, des del punt de vista més fratern, Deixant de costat els egoismes. Castellà va escriure ja fa uns quants anys en Espai de llibertat: «Además, la República, bella y tricolor, nos evoca con sus aromas el lenguaje del federalismo y de la autogestión, de la democràcia participativa, de la ciutadania consciente y de la laicidad militante».