El camí del nou curs

Davant el nou curs que aviat encetarem pensava per uns moments com és el camí per arribar-hi.

El camí que porta al nou curs és, d’entrada, molt pedregós, perquè ens mostra la incertesa que tots hem viscut i patit aquest mateix any. El terreny pedregós i accidentat ens fa palpar que no vivim en la seguretat de les nostres programacions, de les quals estem tan cofois. Tot d’un plegat, i de manera sobtada, hem descobert que érem més petits del que semblava i que qualsevol entrebanc, per minúscul que sigui, pot fer trontollar les nostres seguretats. En el fons potser guardàvem l’aigua en cisternes esquerdades, com diu el profeta, i no anàvem a la font d’aigua viva per petit que fos el raig que hi brolla.

A mesura que avancem aquest camí es va tornant lluminós perquè és ple d’esperança. Sabem que no avancem sense nord. El camí continua endavant i ja no podem tirar enrere, ni tan sols hem de mirar enrere, perquè aleshores ens pot passar com a la dona de Lot, que ens quedem immobilitzats tot enyorant un passat que ja no existeix. El camí és il•luminat per aquell que és la llum del món i per tant ja no caminem més en les tenebres. Avançar amb esperança és experimentar la fortalesa fins i tot en els moments de més inseguretat.

Finalment el camí esdevé segur als nostres peus perquè ens manté la fidelitat. Aquest nou curs farem el de cada any, el de sempre, però no ho farem «perquè sempre s’ha fet així» sinó perquè en la inconstància de les opinions de la nostra societat, en la liquiditat de tantes mentalitats que ens volen guiar, nosaltres oferim la porta de l’església oberta, però sobretot el nostre cor obert perquè cada persona ve amb les seves inquietuds, amb «els goigs i les esperances, les tristeses i angoixes» a les quals hem de donar resposta. Ara bé, no els donarem la nostra resposta, que també a cops fluctua i ara és això i ara allò, sinó la resposta de la Paraula que ha estat revelada, la que perdura sempre fins i tot quan tot s’ensorra.

Aquest camí el fem amb les persones: els consagrats, que han descobert per una vocació concreta l’únic necessari, i els preveres, que són instituïts al servei dels batejats; i amb els laics, que viuen la seva vocació d’una manera especial en la societat: en la família i les institucions, en el món del treball i de l’educació, en la política i el lleure.

Tots plegats tenim l’origen en el mateix sagrament: el baptisme, que ens fa criatures noves; ens uneix la mateixa pregària: el parenostre, que ens agermana participant d’un sol Pare; i tenim una mateixa missió: l’anunci de la bona nova als homes i dones del nostre temps. Aleshores ens trobarem al voltant de la mateixa taula parada amb el pa de la Paraula i el pa de l’Eucaristia, que ens l’ha donat el qui fa camí davant nostre amb la creu fins a la resurrecció. Jesús mateix ha passat per un camí incert i accidentat però ple d’esperança, perquè en definitiva el motivava la fidelitat al Pare que l’envià. Nosaltres, agraïts, participem del mateix camí.