L’altre dia vaig anar a Cambrils. Havia quedat amb dos amics, la Rosana i l’Oliver. Ells sabran perdonar-me la indiscreció de fer-ho públic, però si no saben que soc un bocamoll és problema seu. Entre l’un i l’altra em van quedar una horeta i dos-cents metres que recórrer. I vosaltres direu «mira, a propet!», però no sabeu que quan peses un quintar és més difícil caminar cent metres que aconseguir que et donin hora a la Seguretat Social. Havia segut a un banc de la plaça Joan Batalla a fer temps i fullejar un llibre que em va donar el Klein, quan vaig sentir una música relaxant. Davant meu, al carrer, hi havia un home tocant la simfonia 40 de Mozart al violí. (He dit el número perfardar, però potser eren elsPajaritos). En aquell moment no passava ningú per aquella plaça de vianants. Sota d’un arbre, davant d’un músic fent un concert només per a mi, em vaig adonar que no sabem apreciar aquests moments de la vida. I, bé, ja que aquest article es llegeix molt, he pensat que si algú de Cambrils li porta al músic, estarà content, perquè jo no li vaig deixar un trist euro, amb aquest costum de pagar-ho tot amb targeta.
I, ja posats, també li vull dir a l’Eduard Boada que quan vegi a aquell home que toca el violí a la porta del seu bar, li ensenyi aquest article i li doni les gràcies per posar humanitat al carrer. Un altre dia us parlo de la passió de la noia que toca la guitarra al Portal del Roser, que encara que no hi hagi ningú, canta com si estès al Royal Albert Hall de Londres. Per cert, us heu fixat com toquen el violí el Marlaska i el Quim? Pregunteu-li on està Wally al primer i quan farà eleccions al segon. Escolta, millor que Paganini!