«Cues», les evidents i les altres

La nova situació requereix, massa vegades, la necessitat de contactar o fer tràmits amb les administracions, empreses de serveis vitals o altres de «supervivència» quotidiana, i la realitat posa de manifest que les «cues» a l’hora de conquerir la informació o documentació de cada cas, es fa viral i es torna un fet quotidià, que malgrat la negativitat que comporta, s’accepta estoicament. Certament, fins i tot veient com normal, les llargues «esperes» davant de determinades oficines de les administracions, que no donen el servei amb la diligència que seria exigible i on en moltes ocasions ens podem sentir «els administrats» com servidors d’uns funcionaris que obliden interessadament que són servidors públics i són dependents d’aquells al que ha d’oferir la seva ajuda, assessorament, suport, etc.

Indiscutiblement, per molt que ens lamentem, el fet que exposo és una evidència objectiva on els responsables polítics de torn no esmercen cap esforç per poder corregir un panorama que el que ens porta és una frustració davant la impotència per trobar alternatives pràctiques al respecte, encara que en la dinàmica normal sembla fàcil, buscar alternatives puntuals en funció d’una urgència i les necessitats de resposta per una ciutadania que cada cop es sent més lluny d’unes propostes de serveis més allunyades.

El que esmento podria semblar fins i tot lògic, vist des d’un punt de vista unilateral dels mateixos servidors públics, malauradament la cosa encara es posa pitjor quan es proposa substituir «el contacte personal directe» per una via virtual, ja sigui amb trucades als mateixos serveis o comunicacions via telemàtica als servidors oficials, perquè moltes vegades el que s’obté és el silenci, l’espera indiscriminada o el que és més greu, «el menfotisme absolut», per una fórmula de nul·la resposta o inexistència pràctica del que ens venen com a l’alternativa eficaç a cada situació personal.

Pel que fa al sector privat, la cosa encara és més cruel, ja que el «tracte personal» interessat s’ha substituït per una fórmula mecanitzada on tothom es tracta com coneixedor d’una manera d fer, independentment de la seva edat o formació, el que comporta que la «desatenció» encara és més evident, especialment en col·lectius on es fa difícil la coneixença de determinats mecanismes virtuals. Per no esmentar la reducció de personal o la precarietat de fórmules de convicció interessades, amagades sota una idea de futurisme compartit on s’expulsa, sense cap rubor, a uns clients que ja no donen els resultats exigits pel seu manteniment.

Es fa difícil, d’acord amb tot l’esmentat, poder exigir serveis adients quan la comunicació entre els implicats és, cada cop, més difícil, com a alternativa d’exclusió social a determinats col·lectius, per tant, a què esperem per exigir que «les cues» es puguin suprimir, o almenys minvar, per poder oferir respostes vitals a la majoria de requeriments socials que es plantegen.

Suposo que el fàcil és «vuelva usted mañana», però no sé si ens ho podem permetre, en uns col·lectius orfes de tot i que són els que més vegades necessiten resposta, que ni poden esperar, ni són de rebut per la seva dilatació en el temps.

Podem seguir parlant de grans respostes pels més dèbils, via ajuts hipotètics, però si després no saben com dirigir les mateixes a la gran majoria ens quedarem en desitjos i formules publicitades inservibles en la pràctica. En definitiva menys anuncis i més gestió de qualitat, l’altre via de continuar pel rumb vigent és autoexclusiu pels més dèbils, com sempre.