Paco Aguilera, l'ànima de Villablanca

Aquesta setmana ens ha deixat el Francisco Aguilera Inés. Reus està de dol.

El Paco va venir de terres saragossanes per trobar la seva oportunitat laboral com a psiquiatre al Grup Pere Mata i de seguida es va integrar a la institució i a la ciutat. Un reusenc més.

En els darrers anys era el director mèdic de Villablanca serveis assistencials, complex dedicat majoritàriament a l’atenció residencial i comunitària de persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns mentals o de comportament. Ho compaginava amb la recerca i també la docència com a professor a la URV.

Des del Consell Municipal per a les persones amb discapacitat, del que formava part, i com a Corporació Municipal volem retre-li homenatge i expressar el nostre agraïment per la gran aportació que ha fet per al benestar de les persones amb discapacitat.

Era el màxim exponent de bon professional: discret, treballador, eficaç i, sobretot, compromès amb les persones. Són aquests professionals, sovint poc valorats per la societat, els que teixeixen i sustenten la societat, els que fan un país millor.

De les moltes aportacions que ha fet, en voldria destacar una per sobre de les altres. El Paco i el seu equip s’han especialitzat i són referència al país en l’atenció a la patologia dual, entesa com a malaltia mental i trastorns conductuals en persones amb discapacitat intel·lectual. Per difícil que fos el cas, ell buscava amb tot l’equip una forma d’ajudar a cada persona a trobar el seu lloc a la vida i poder-la gaudir, amb els suports que fes falta.

També ha estat un incansable lluitador per aconseguir uns serveis públics de qualitat. Ho defensava d’una manera entenedora i humana, per tal de fer comprendre la complexitat del tema, que esdevenia molt simple des d’un punt de vista ètic. Només calia passejar amb ell per algun dels serveis per veure el reconeixement i l’agraïment que li professaven els pacients i les seves famílies. Ens fan falta molts professionals com ell i també saber-los reconèixer.

Vaig tenir la sort de poder treballar amb ell durant més de deu anys. Recordo el treball tècnic conjunt, la recerca de la millora constant, l’inconformisme amb la injustícia social i, sobretot, recordo i enyoro l’amic. Em ve a la memòria una visita llampec que vam fer a Holanda amb la Coordinadora de Centres de Profunds de Catalunya per conèixer nous models d’atenció. Vam aprendre molt i vam poder compartir una amistat que ha perdurat. Estimat Paco, et dono les gràcies per la teva aportació amb el convenciment que l’equip agafarà el relleu i, massa aviat i amb llàgrimes als ulls et dic: Adéu, amic!