Ja fa temps que no faig un manament cursi, ni de romans. Avui faré el monyes. Vull dir que escriure tendre, i demà, el de gladiadors. Després de viure gairebé vint anys per les barcelones, no fa molt que vaig tornar a Tarragona. A banda d’observar que els meus amics estan jubilats o tenen una «excedència» permanent i viuen a la part de dalt de Rovira i Virgili, he notat una altra cosa que m’ha fet veure l’amic Paco: en aquesta ciutat la vida és més càlida i humana que a la gran urbs.
He anat a l’ajuntament a fer un tràmit i he vist que el conserge de la porta em coneix. Llavors, mentre baixava de l’avinguda de l’Imperi, m’he recordat de temps passats. Del 1999 al 2005 vaig viure a l’Hospitalet de Llobregat, on mai ningú m’havia saludat, ni em coneixia. Del 2005 al 2016 vaig viure a Cornellà i he comparat l’experiència d’avui amb quan entrava a fer un tràmit a l’ajuntament d’allà. Exceptuant el Joan Tardà... cap cara coneguda, cap salutació, cap res, una vida freda. A Tarragona els alcaldes s’apropen, com els nens a Jesús, em coneixen i em saluden, tant els indepes -com jo- com els actors de Hollywood. Abans d’arribar a casa, he passat pel Petit Tarraco i l’amo m’ha dit adeu, també m’ha saludat un amic que tinc a les Dominiques que no vol que posi el seu nom aquí. I he acabat fent una cervesa amb un altre amic que viu amb López Pelaez. Estic agraït a tots vosaltres per estimar aquest article, saludar-me pel carrer quan em reconeixeu i fer que la vida a Tarragona sigui càlida. Què? Ha quedat cursi? Va, que ho arreglem: també m’he trobat un antic conegut que m’ha recordat que: «Em deus 20.000 pessetes des del 1998!». Sabeu què? Crec que tornaré a Barcelona.