Estic guanyant pes. «He de fer esport», he pensat mentre em dutxava. No és habitual en mi, em refereixo a dutxar-me, no a engreixar-me. Com s’ho deuen fer la Cayetana i l’Iglesias? A ells els cauen els pantalons, mentre jo semblo un gos ensumant entre les parades de Bonavista a veure si trobo els que duia l’Obèlix. Cada estiu dic «Avui començo a fer esport...» i res. Però és que no he tingut bones experiències.
19 d’agost del 2016. Déu em va enviar un senyal: em va caure el mòbil i no vaig poder acotxar-me a recollir-lo. Aquell era el dia. Em vaig posar un xandall antic i no se m’aguantaven els pantalons. Vaig dir-li a la dona: «Cari, no tindràs un cinturó per casa?». «A aquestes edats et posaràs en pla cinquanta ombres d’en Grey? Tu no necessites un cinturó, sinó uns sostenidors». Va aparèixer amb un cinyell de deu centímetres d’amplada, entre groc i pistatxo fosforescent que espantaria Mario Vaquerizo. Total, tiraré per camins de l’Oliva i no em veurà ningú. Ja al carrer, em vaig anar animant, no vaig recordar que era Paco Clavel i vaig tirar cap a la Part Alta vestit com el campió del món dels pesos pesants de boxa. Davant del Seminari encara no m’havia trobat ningú, però, de sobte, en passar pel costat del Portal del Carro, veig que allà està tota Europa: els meus veïns, antics amics, una ex, el de la farmàcia, Obama, Kissinger, i la mare que els va parir. Tots van dirigir la mirada a càmera lenta cap al cinturó mentre jo em girava com a la peli Màtrix cridant «va fatal aturar-se quan estàs correeent!». A casa em vaig menjar un entrepà de quilo i vaig enviar la faixa per correus a 4 Trafalgar Road, Kingston 5, Jamaica. Mr. Usain Bolt.