He entrat a una botiga d’antiguitats que han obert al meu barri. Un home amb accent argentí m’ha preguntat què buscava. Li he dit que sempre m’ha fet ilu tenir una màquina d’escriure antiga i, si per casualitat, no tindria per allà la meva primera nòmina, del 1976. «Recordo que era de 13.000 pessetes» -he comentat- i quan me la van donar em van dir «A partir d’ara, Moisès, començaràs a cotitzar per què puguis viure amb dignitat quan siguis vell » El senyor ha somrigut, ha marxat a la rebotiga i ha sortit amb una caixa de fusta molt bonica, com àrab, d’aquelles de marqueteria, amb la paraula «Drets» incrustada en nacra. «El millor és el que hi ha a dins», ha dit l’antiquari. L’he obert, i estava buida. «Guardava les teves nòmines i cotitzacions, però han desaparegut, ha, ha, ha, ha, il·lús», ha marxat cap a la rebotiga rient sorollosament.
No hi ha cosa que m’emprenyi més que veure per la tele la gent que diu allò de «ui, jo no sé si arribaré a cobrar la jubilació». Però tòtil-tòtila, que es quedin amb els teus diners i no et donin ni un duro està explicat a un llibre que vaig comprar a La Capona. Com es deia? A veure si ho recordo... ah, sí, Código Penal. El capítol més apassionat és el que es dedica a l’estafa. Si uns senyors es passen 44 anys cobrant-me per després tornar-me els diners, i no me’ls tornen, us puc assegurar que allò que va passar a la plaça de Tiananmen semblarà un partit de futbol infantil. I el rotllo aquest de què, clar, si no treballa la població activa, no tindran diners per a les pensions. Pi, pi, piiip... Perdoneu, m’acaba d’arribar una notícia d’agència: «Dinamarca finançarà les pensions amb un nou impost als rics».