Tranquils, tranquils! Us heu espantat en veure aquest titular, ja ho entenc. No, de moment, la relació del pobre Lionel amb Andorra no passa d’haver baixat algun dia algun paquetet d’amagat. No sigueu dolents, que ell no baixa «sucre» com el Maradona. Jo ho passo fatal quan travesso la frontera i aquell benemèrit em pregunta si tinc alguna cosa a declarar, perquè em recorda haver-ho sentit l’any passat al Suprem. No sé per què escric del Messi, si no m’agrada el futbol. O sigui que no perdo el meu preuat temps en saber de fixatges, de traïcions, de Figos o de Santiagos Bernabeus. Alguna vegada m’han convidat a la llotja del Camp Nou i he segut darrere de la banqueta. Però el que més m’ha interessat sempre és el pica-pica del descans. Fins i tot vaig estar a punt de preguntar-li al Bartomeu si era amic de qui porta la bossa de les pensions a Espanya.
No he fet com el rei emèrit, jo sí que he tornat de les vacances. (Tens lloc per dormir, Valtònyc?). I en tornar, veig que només es parla del petit geni argentí de les pilotes i d’un documental nord-americà que es titula «La Estafa de Andorra». Per si no ho sabeu, Amazon ha penjat al seu servei Prime Video una pel·lícula amb aquest títol que parla d’una presumpta operació bruta contra l’independentisme català. Segons diu el film, s’haurien utilitzat els fils de l’enginyeria financera de diversos països i això hauria provocat la fallida d’un banc del país veí. Doncs bé, el documental és com el riu Guadiana, que de vegades està amagat i de vegades es pot veure. I ara, amb el permís del Virgili, he inventat una nova paraula: «semicensura», o la censura de Schrödinger, que està viva i morta alhora.