Ocupació il·legal d'habitatges

Aquest indesitjable fenomen s’ha convertit en el nostre país en una important preocupació dels propietaris d’habitatges.

L’augment de desnonaments ha produït la proliferació de famílies en situació de vulnerabilitat econòmica i exclusió social, amb la qual cosa, i de forma paral·lela, ha augmentat l’ocupació il·legal d’habitatges per part d’aquest col·lectiu, al que, malauradament, s’han afegit sistemes certament estructurals d’organitzacions criminals que, aprofitant aquesta situació, estan obtenint sumptuosos beneficis a costa de les desgràcies alienes i el patrimoni de tercers.

Però un cop el propietari ha estat escollit per aquests ocupants indesitjables, existeixen mecanismes legals per restituir aquest immoble al seu legítim posseïdor?. La resposta ha de ser clarament positiva, efectivament les nostres lleis contenen els elements normatius precisos per restablir aquests drets.

Amb la Llei 5/2018 de 3 de juliol, que modifica la Llei 1/2020 de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil, el legislador assigna al poder judicial de un procediment processal per protegir al propietari enfront al fenomen «ocupa».

Amb aquesta llei «antiocupa» es pretén acabar amb el tortuós camí que el legítim posseïdor del dret a ocupar l’habitatge havia de recórrer pels jutjats, per recuperar-lo i aconseguir el seu lícit propòsit, que en la majoria d’ocasions suposava una important despesa econòmica i un temps irracional.

Actualment, des de la perspectiva del nostra ordenament jurídic, aquest dret pot exercitar-se tant per la via penal com per a via civil.

Les lleis civils anteriors al 2008 possibilitaven al posseïdor del dret, mitjançant l’article 250 de la nostra Llei Processal, a reclamar enfront al posseïdor il·legítim per tres vies.

La primera mitjançant una demanda de desnonament a precari (art. 250-1.2º LEC), per la que es pretén recuperar la finca cedida per la propietat o posseïdor legítim a favor de l’ocupant.

Aquest camí legal decau quan no existeix una voluntat de cedir la finca i, per tant, no estaríem davant una situació de precari.

En segon lloc, la LEC, d’acord a l’article 250.1.4º, possibilita a reclamar davant aquell que il·legítimament desposseeixi de l’ús de l’habitatge a «l’ocupa». Però tampoc és un camí legal que solucioni tota la causa, doncs pot passar que el titular del dret no hagi pres possessió de l’habitatge, com en el cas de l’herència jacent, per la qual cosa no pots ser desposseït del que mai has posseït.

Una tercera solució la pretenia atorgar l’article 250.1.7º de la LEC, pel qual el dret a iniciar una reclamació judicial neix de la titularitat registral.

Tampoc és la solució quan el dret del titular no està inscrit al Registre de la Propietat i, per tant, no pot utilitzar-se la via de l’article 205.1.7º.

Davant aquests impediments legals, el legislador modifica substancialment els articles 150, 250, 437, 441 i 447 de la LEC, a fi d’intentar donar solució al greu problema social generat per l’ocupació il·legal d’habitatges.

Els articles 437 i 441 de la LEC vol acabar amb l’insalvable problema d’identificar en la demanda als ocupants-demandats. Així, es permetrà fer la notificació als ignorats ocupants (art. 441 LEC) de l’habitatge. Possibilitant, també, un cop identificats per la força pública, traslladar l’assumpte als serveis públics d’ajuts si els ocupants il·legítims estiguessin en situació d’exclusió social.

A més, l’article 441 bis de la LEC, quan el demandant justifica degudament a la demanda el títol possessori, podrà demanar al jutge l’immediat lliurament de la possessió de l’habitatge, i pel cas que l’ocupant – demandat no justifiques en el termini de cinc dies, des de que per això fos requerit, al jutge mitjançant Auto, podrà disposar l’immediat lliurament de l’habitatge; resolució contra la que no cap recurs.

Tampoc «l’ocupa» podrà al·legar a la demanda altre argumentari que no sigui la tinença del títol suficient per posseir (art. 444 LEC), permetent, fins i tot, l’execució de la sentència sense esgotar els 20 dies del termini d’espera previst per les execucions judicials per l’article 548 de la LEC.

Exposats els camins civils, previstos per la nostra llei, s’ha d’afegir la possibilitat de recorre a la denuncia o querella criminal per reclamar la restitució del dret a posseir.

L’article 202.1 del Codi Penal diu «El particular que, sense viure en ella, entres en estatge aliè o es mantingués en la mateixa contra la voluntat del seu habitant, serà castigat amb la pena de presó de 6 mesos a 2 anys».

En el concepte legal d’estatge s’ha d’incloure el segon habitatge, possibilitant així al jutge resoldre mitjançat mesura cautelar l’expulsió directa i immediata dels ocupants.

Seria aconsellable, segons la meva opinió, resoldre el greu problema que suposa que l’ocupació no es pugui incardinar com delicte grau d’usurpació del article 245.2 del Codi Penal, ja que, d’un altra manera no es permeten les al·ludides mesures cautelars per desallotjament de l’habitatge i lliurament de la possessió al legítim titular del dret possessori.

Cal assenyalar que resultaria aconsellable aplicar la via del article 245.2 del Codi Penal, i jutjar per un delicte de usurpació, en lloc d’acudir al costós procés que suposa el judici per jurat del delicte de violació d’estatge del article 201 i que podria, a més, prolongar indegudament el procés, fent inútil el finalitat ressocialitzadora de la pena.

En definitiva, hem de concloure dient que sí existeixen els mecanismes legals necessaris per acabar amb l’ocupació il·legal, traslladant realment el problema a la dotació d’estatge a les famílies vulnerables econòmicament i amb risc d’exclusió social.