Abans de començar a parlar del LinkedIn explicaré què és, pels lectors que van viure els anys de la gana. Com? No, els d’ara no, volia dir la postguerra. LinkedIn és com un mercat a l’aire lliure on et pot veure tothom i tu ets un obrer que espera que passi la furgoneta d’un empresari, et miri de cap a peus i et faci pujar. Un mercat d’esclaus, vaja! Entès? Doncs, sovint rebo correus elèctrics amb esperançadores frases: «American Cast Iron Pipe Company i Associated Grocers of the South s’han interessat pel seu perfil». Tu ja et veus treballant a Alabama amb un sou de $10,000 a la setmana, una casa de fusta, un SUV Cadillac -com el de l’Obama-, un gos i tres criatures més roses que la Corinna jugant al jardí.Sis anys després, treus la SIM del mòbil i la neteges pensant que no et funciona, perquè no t’ha trucat cap CEO, ni americà, ni de Maspujols. Què mou a aquesta gent a voler saber com és un paio de Tarragona amb barba i panxa, amb menys estudis que Scooby Doo, i la mateixa actitud i aptitud que l’Scooby Doo? A veure, senyors, per què no deixen ja de xafardejar el meu LinkedIn i es dediquen a fer mitja? Qualsevol dia em faig passar per una empresa i demano pressupost per comprar cinc mil cases de fusta o omplir un mercant de la mida del Titànic amb aquelles porqueries que beuen, com el xarop d’auró o la Coca-cola amb gust d’olives. Quan enviessin la factura, els diria «Vagin carregant el vaixell que jo, ja amb temps, em miraré el seu perfil».
Abans tot era diferent. Un amic t'informava que buscaven un periodista, anaves a l’entrevista i et deien: «ja li trucarem». Tres mesos després trucaves tu i et deien: «No ens interessa el seu perfil».