La contradicció permanent

En l’efervescència dels esdeveniments en la que ens hem acostumat a conviure, conseqüència de la pròpia situació de negativitat general, cada cop és més evident l’assentament de «discursos», tant de caire polític, com econòmic i social, en els quals la contradicció és una qüestió permanent.

Sembla evident que ens anem acostumant a que els líders socials poden dir i defensar una cosa i la contraria, sense cap problema, sense cap rubor i, el que és més greu, sense que això suposi cap pèrdua de suposada credibilitat; certament el tema és més enrevessat del que ens pugui semblar, ja que les seves conseqüències afecten no solament al suposat «descrèdit», sinó a la pròpia supervivència d’una manera de conviure, on les veritats, d’entrada, s’imposaven a les mentides.

La dialèctica que sembla que es va imposant, suposa incoherència i contrasentit, el que comporta una pèrdua de confiança general i una frustració molt difícil de superar i, segurament, tot el que esmento, forma part del moment en el qual vivim, però quelcom hauria de pensar que seguir en aquesta línia pot posar en perill, fins i tot, al propi sistema democràtic, que malgrat els seus errors, que els té, és la formula menys dolenta per mantenir uns mínims de respecte entre les persones.

Continuar per la línia que sembla irreversible, ens col·locarà en un passotisme generalitzat i una desconnexió absoluta de la ciutadania de tot el que faci referència a qüestions compartides de vida en comú, expulsant-nos cap a un individualisme, on l’únic que importarà és l’interès particular de cadascú. Aquesta via, també obrirà la porta a una divisió social, impensable només fa uns mesos, i de trencament de la pròpia societat que oblidarà un suposat interès comú de defensa de sí mateixa, i on els més dèbils, com sempre, seran els més perjudicats.

És evident que no pot ser de rebut defensar una cosa i la contraria, al matí i a la tarda, però segurament, la pròpia influència mediàtica fa que oblidem, fins i tot, el que hem escoltat al matí, i el que ara ens diuen a la tarda.

Per altra banda, és definitiu que quelcom deu estar interessat en que aquesta situació que descric es faci realitat, més aviat que tard, i per tant, també hauríem de saber veure quins poden ser els interessats per aquesta aposta per l’individualisme i la divisió de la gent, de manera prioritària, però sense oblidar els interessos foscos que s’amaguen darrera aquesta aposta per la desmotivació tàcita, d’una una majoria de la gent que ja solament pensa en sí mateixa per poder sortir, el millor possible, de l’esvoranc on està instal·lada.

Els moment d’agitació que es deixa entreveure, i que suposarà inseguretat a tots els nivells, hauria de comportar la necessitat absoluta per tornar a uns missatges, dels líders de torn, on es digués la veritat, de tot el que passa o pot passar, encara que això pugui no agradar, pel que comporta, en sí mateix, de pèrdua d’un nivell de vida cada cop més compromès i de difícil pervivència.

Tampoc es pot acceptar que el pessimisme es converteixi en un fet assumit i inapel·lable, amb connotacions de tot tipus, i és aquí on serà necessari recuperar, també, aquesta credibilitat perduda, que en tot cas, ara ja no fa cap tipus de servei per ningú. El repte és evident, una altra cosa és que estem disposats assumir el cost que comportarà acceptar una realitat difícil i complicada, per molt que ens puguin «vendre» altres opcions irreals i fora de l’evidència quotidiana.