Jo no era feliç a Tarragona a finals dels anys 90 per diferents circumstàncies de la vida, i també de la mort. Així que, el 1999, vaig marxar a viure a Barcelona. M’havia comprat un pis a cinc minuts caminant del Times i, en marxar, el vaig llogar per fer uns calerons i subsistir a Barcelona. Els primers inquilins feien coses rares, com, per exemple, no pagar la meitat del lloguer perquè s’havien discutit entre ells. Eren dos, es discutien i un marxava. Curiosament, un cop passava el dia de pagar, tornaven a fer les paus. Com el PSOE i Ciutadans, vaja. Però després va arribar una família, bona gent, que, de tant en tant, em demanaven que els rebaixés el preu del lloguer perquè no arribaven a final de mes. Jo, com si fos un inflexible propietari burgès, els ho denegava una vegada i una altra. Al final, van marxar. Com que no havia estat mai amo de res, a banda de la meva ignorància, no sabia que estava actuant d’una forma injusta. Però, amics, amb el pas dels anys va venir la lliçó. Em vaig quedar a l’atur i, per tal de rebre la subvenció, era condiciósine qua nonque els antics llogaters del meu pis signessin un document dient que ja no vivien allà. Els vaig localitzar a un pis molt bonic i ample del centre de Tarragona, amb ascensor i molt més gran que el meu. Hi vaig arribar amb el paper a la mà i tremolant. Pensava que, després d’anys d’injustícia, m’enviarien a la merda només d’obrir la porta. Però no, amb un somriure, i fins i tot contents de veure’m, em van treure una safata amb pastes i fruits secs. Van signar el document i em van desitjar sort. Vaig poder pagar el meu lloguer durant mesos gràcies a aquell document. As-salamu aláikum!