Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Com a conseqüència de la negativitat que ha comportat la covid-19, dia rere dia van apareixent en els mitjans de comunicació, les dades econòmiques i les previsions al respecte, per una societat que veu amb «por limitada», un panorama devastador en les mesos vinents.

Les dades econòmiques esgarrifoses, i la previsió d’una fallida social sense precedents, conseqüència de la mateixa desfeta, suposaran l’entrada en un marc de convivència, cada cop més difícil, i a on ben segur, serà necessària la intervenció de l’Estat a l’hora de minorar les conseqüències per una gran part de la població i del seu propi teixit empresarial, massa proper a una fallida sense precedents. En el marc definit, i que avui ja subscriu quasi tothom, es plantegen, per part dels diferents agents socials, requeriments d’ajuts a tots els nivells, ja siguin de caràcter personal i familiar, com pel que fa a les empreses i altres col·lectius de tota mena, que veuen, en aquesta via, una «opció de salvament» per unes conseqüències encara avui imprevisibles.

Evidentment, totes aquestes demandes de suport a les administracions, perfectament legítimes, i segurament molt necessàries, toparan amb la pròpia salut financera de les esmentades administracions, que ben segur, malgrat que veuran com necessari portar a terme els esmentats ajuts, conclouran que com les seves finances no ho poden fer possible, amb tot el que això comportarà de reivindicacions frustrades i «crits d’impotència manifesta» que es podran concretar amb inseguretat generalitzada amb totes les variables. Sembla evident que, a l’hora de fer-se els requeriments, s’oblida interessadament, que els diners públics no són il·limitats, com deia determinada Ministra, sinó que es fonamenten en unes finances subjectes a la mateixa globalització en si mateixa, i que comportaran que, per molt es donin discursos de la necessitat d’oferir suports, aquests no podran executar-se per manca de liquiditat.

En el punt que ens trobem, suposo que és possible la temptació d’optar per més impostos, ara bé, sobre qui s’hauran d’aplicar aquests impostos si el mateix teixit productiu es troba sota mínims, i el que és més greu, en portes d’una allau de Concursos de Creditors, impensable només fa uns mesos. Crec que és el moment de ser tots conscients que els diners públics també són limitats, i no valen ni promeses impossibles, ni no fixar unes prioritats d’acord amb una transparència absoluta en la seva execució.

La inconsciència general, tàcita o induïda, sobre què passarà a les setmanes vinents, no vol veure a on som, ara mateix, i això constitueix una irresponsabilitat absoluta per part d’aquells, que en moments crítics, com el que vivim, haurien de ser la garantia per ensortir-nos amb els mínims danys. La situació, cada cop més evident, de la caiguda del mateix sistema financer, amb una borsa mantinguda artificialment, un increment de l’atur maquillat encara per uns ERTES que ja veurem si es podran pagar, i el mateix «silenci» general d’una ciutadania que segurament no vol veure el que ens ve a sobre, són referències a tenir en compte, si no volem que el «tsunami de la realitat» ens passi per sobre.

Crec que seria el moment de prometre i exigir des del seny, sent tots conscients que els comptes públics, són des de fa molts mesos propers a la fallida, i que si no tenim el suport d’Europa, res serà possible i ens veurem abocats a una postguerra sanitària d’una gravetat insospitada. Continuar per la via del requeriment permanent, amb amenaces de pressió social, o les promeses infundades i no constatades amb suports econòmics concrets, és una via que el que ens portarà és un marc de pobresa i renúncia a drets en tots els sentits.

Tampoc oblidem que en situacions com les que veurem, sempre hi ha els que guanyen, i aquí crec que també seria necessari establir les bases de caràcter legal per evitar que els fons voltor treguin benefici, com porten fent-ho bastants mesos, i ara a preus ridículs si no es fa el que toca.

En definitiva, com darrerament, no sóc pas optimista, ja que l’evidència ens va superant de manera accelerada, i sembla que, encara entre tots, no siguem conscients que per un temps s’haurien d’aparcar les diferències de tota mena i a tots els nivells, si realment volem superar el panorama descrit, no fer-ho, només és garantia d’un individualisme desbocat, on cadascú es preocuparà per si mateix, de manera exclusiva, oblidant el que hauria de ser lògic en moments complicats com els que ens toca sobreviure.

tracking