Soc un enamorat de Madrid. No tan sols d’aquells carrers i edificis senyorials, sinó també de com saben gaudir del lleure els madrilenys, i de les famílies treballadores de Carabanchel. Admiro la intel·ligència d’aquells veïns senzills, republicans i obrers, que saben votar i que tenen un discurs que ja voldrien els trossos de quòniams que canten al Congrés. De Madrid m’agrada tot, des del zoo sense petits cocodrils de Lacoste i àligues, fins als cambrers, però no m’agraden els polítics que volen perjudicar-la. Hem passat de la «relaxing cup of café con leche», a la mala llet d’una relaxada autonòmica.
Al llarg de la meva vida professional, sense saber per què, m’han quedat imatges gravades al cervell mentre la resta de l’escena s’ha esborrat. Perquè m’enteneu, un llibre sobre la Guerra Civil en una cuneta d’aquella carretera d’arbres que comunicava Reus i Salou. Havia sortit disparat en un xoc entre dos cotxes i va quedar per atzar entre els arbres, al costat d’una casset de Duncan Dhu. També conservo al cap frases de converses amb el Jordi Tiñena o el Rafael Nadal.
Però tornem al tema de la capital. Vaig demanar a Renfe fer un reportatge sobre l’AVE de Barcelona a Sevilla. Quan vam sortir de Sants vaig preguntar a l’Antoni Carmona -de premsa- quant de temps s’aturava a Madrid, i aquí arriba la frase que em va quedar gravada: «No, no, aquest tren no passa per Atocha». Llavors em vaig adonar que per fi entràvem en una nova era on fer-li un «corte» a la «Villa y Corte». Jo no vull que tallem mai amb les famílies treballadores de Carabanchel, ni amb els cambrers, ni amb els calamars... però sí amb algun lluç de l’«Asamblea».