Sempre deixebles del Crist

Benvolguts i benvolgudes,

Aquests dies hem començat un nou curs. Malgrat les incerteses de l’hora present, amb els seriosos interrogants provocats per la pandèmia que encara cueja amb força, hem parlat, sigui com sigui, d’una seriosa formació cristiana. Davant aquest fet, avui vull recordar com els cristians, fem el que fem, estem tots a l’escola dels deixebles del Crist.

Els Evangelis, amb molt poques excepcions, ens presenten un Jesús sempre acompanyat d’homes i dones que el segueixen, escolten el seu ensenyament, contemplen les obres que fa i gaudeixen dels secrets d’intimitat que el Mestre els reserva. Són els seus deixebles. És, precisament que, d’entre aquest nombrós grup, Jesús escollirà els qui seran els dotze apòstols. Són homes i dones humils, que no pertanyen a cap elit, ni tenen una alta formació acadèmica, ni són herois de fortalesa o de virtuts, sinó que, amb les seves llums i les seves ombres, s’han deixat colpir per Jesús. No se’ns acaba d’explicar què és allò que els atreu, però sabem que és prou potent com per deixar treball i família —els dos pilars imprescindibles en l’època— i apostar-ho tot a un sol joc.

El Mestre coneix perfectament els seus límits i les seves febleses. Només cal recordar la paciència amb què una i altra vegada els explica el seu camí d’humilitat i de servei, potser el missatge que més els costa d’assumir. I, amb tot, viu amb ells una delicada intimitat de tracte i els assegura que se’ls ha concedit conèixer el seu secret. Està clar, doncs, que el seu aprenentatge no es pot mesurar amb termes humans. Així ens ho mostra Pere quan, portat per una revelació, confessa la filiació divina de Jesús, sense que la carn i la sang hagin entès encara adequadament el profund significat i les greus conseqüències d’aquest títol. És per això que la plena comprensió no els arribarà fins a Pentecosta, la joiosa arribada de l’Esperit que els explica qui és el Mestre i, sobretot, els empeny a viure identificats amb ell i amb la seva radical entrega de vida.

Aquests deixebles –Pere, Jaume, Joan, Maria Magdalena…– ens poden semblar personatges del passat, i és clar que ho són. Però en els relats evangèlics tot el que s’adreça a ells s’adreça a nosaltres, seguidors com ells de l’únic Mestre. Per això si ens identifiquem amb ells podrem seguir la mateixa escola de vida. Cada lloança i cada secret formen part del que els batejats hem de viure. Cada retret i cada ensenyament és el que ens manca encara per aprendre. Com a ells, no se’ns demana que tinguem més o menys mèrits personals, sinó que obrim el nostre cor i deixem que s’abrusi quan el Ressuscitat ens parla a cau d’orella, quan ens cau tot de les mans o quan, malgrat els obstacles, ens decidim a recomençar una altra vegada a viure de ple l’Evangeli. Sabem que el tresor el portem en gerres de terrissa, però també amb l’entusiasme que s’experimenta en trobar la perla preciosa.

La de Jesús és una escola molt original perquè, per molts anys que passin, mai no en sortim graduats, mai no passem a ser mestres, mai no som prou experts. Sempre romandrem deixebles. Amb humilitat i senzillesa de cor sabem que tenim tota la vida per aprendre la riquesa insondable del Crist. Aquí no hi cap l’avorriment o la tebior.

Ben vostre.