El «reformador» d'Assís

Benvolguts i benvolgudes, El segle XX ha estat un segle de revolucions. Pensem en la revolució bolxevic a Rússia, en la gran marxa de Mao a la Xina, en la revolució cubana de Fidel Castro, en el genocidi a la Cambodja de Pol Pot o en la contrarevolució de Khomeini a l’Iran. Són revolucions que, tot i no ser del mateix signe, compartien un objectiu comú: millorar la societat. En realitat, la van deixar pitjor del que l’havien trobat. Als segles XV i XVI van néixer diverses reformes religioses a l’interior del cristianisme que van caure en els mateixos errors –o semblants– de l’Església que pretenien reformar. Si les revolucions volien capgirar l’ordre de la societat, que consideraven injust, les reformes religioses van separar-se de l’Església per considerar que era irreformable. L’intent tampoc no va reeixir, però va propiciar que la mateixa Església catòlica iniciés un procés de reforma que s’explicità en el Concili de Trento (1545-1563). Als segles XII i XIII, quan es consoliden les ciutats i quan el cristianisme es troba al punt àlgid del seu poder temporal, apareixen també intents de reforma per a una vida més autèntica d’acord amb l’Evangeli. Alguns grups es constitueixen al marge de l’Església –càtars, valdesos, albigesos– però d’altres no la volen abandonar tot i que volen reformar-la. Aquest és el cas de sant Domènec de Guzmán (1170-1221) i, sobretot, de sant Francesc d’Assís (1182-1226), festa que avui celebrem. Francesc d’Assís volia, certament, reformar l’Església, però ho va fer d’una manera peculiar: en comptes d’exigir la reforma dels altres –per a la qual cosa no li faltaven raons– va proposar al Papa una nova «forma de vida». Davant la negativa papal al·legant que no era possible viure d’aquella manera, Francesc li respon que, si allò no era possible, l’Evangeli no es podia complir. Allò que semblava una «utopia», de fet, no ho era. Si alguna cosa s’hagués de destacar del projecte de vida de Francesc d’Assís, és el seu amor pel qual ell anomenava dama pobresa. Fill d’un mercader, Francesc sabia el que era la fortuna del comerç i el que comportava la riquesa. No és que la riquesa sigui dolenta en ella mateixa, però no es troba mai saciada; sempre en vol més i, d’aquesta manera, ens aparta d’allò essencial. Per això insisteix Francesc en la dama pobresa, no pas perquè la pobresa sigui bona per ella mateixa, sinó perquè només vivint pobrament no ens apartarem d’allò que realment importa. Francesc d’Assís volia viure pobrament perquè sabia que només d’aquesta manera es podia sentir la necessitat de Déu. La dama pobresa s’assembla més als «pobres de Jahvè» dels quals parla la Bíblia que a «l’opció pels pobres» de la qual parlen les teologies de l’alliberament, que tenien en el bisbe Pere Casaldàliga un convençut representant. Si sant Benet, amb l’ora et labora, va destruir la idea que el treball manual no era digne dels homes lliures, Francesc d’Assís, amb la dama pobresa, adverteix dels perills d’idolatrar la riquesa. És adequat parlar avui de pobresa, quan el que s’intenta és erradicar-la? En un món on hi hauria béns suficients per al benestar de tothom, i on seria desitjable que tothom tingués una vida humanament digna, parlar de pobresa pot semblar anacrònic, però de fet és més necessari que mai. Tenim infinitat de coses supèrflues i innecessàries que no omplen el sentit de la nostra vida, mentre que a altres els manca de tot. Viure pobrament o modestament ens ajudaria a no perdre el sentit d’indigència que fa falta per desitjar allò que ens omple de veritat. Amb aquest esperit, estiguem atents a la nova Encíclica del papa Francesc que, signada aquest cap de setmana a Assís, posarà en relleu la importància i la necessitat de la fraternitat entre les persones.