Avui parlaré del Javier Hernández, un magistrat del Suprem que havia estat a Tarragona més anys que Ballesteros. No us sorprendrà que parli d’algú d’allà, perquè al Marchy ja li he fotut alguna clatellada, però sí us cridarà l’atenció que en parli bé. El motiu és que si a la plaça de la Villa de París són injustos, jo no ho soc, i aplico la separació de poders entre les meves creences polítiques i l’anàlisi professional. M’he alegrat que el Javier hagi estat designat per formar part de la Sala Penal del Tribunal Suprem, i crec que s’ho mereix. Sí, ja ho sé, és de Madrid, no és independentista i és amic del Llarena. Amb això últim ja n’hi hauria prou per fer-se l’harakiri amb un d’aquells ganivets de plàstic que regalava el Tulipán. Doncs el conec ja fa algunes dècades, i alguna vegada l’he entrevistat, però quan el vaig conèixer millor va ser una nit durant un sopar. No, no és el que us penseu, no era una cita romàntica, i vam acabar vestits. Us poso en antecedents: ja sabeu que no tinc àvia, i un dia vaig demanar a l’Associació de Juristes Demòcrates que m’acceptessin com a membre. No, no soc jurista, però tampoc periodista i des de petit que m’hi guanyo la vida. Així que assisteixo a les xerrades que organitzen, que acostumen a ser sopars on hi ha un orador, a qui jo, quan he pres dues copes, interrompo contínuament. Un dia ell era el «ponent», i el vaig escoltar bocabadat parlar de les assignatures pendents en la relació entre l’administració de justícia i el ciutadà. Tenia un esperit d’autocrítica que em va agradar i per això penso que el Tribunal Suprem serà ara una mica millor. Javier, ja que hi ets, canvieu aquella màquina de begudes.