Aquell senyor del Poble Nou estava a punt de posar-me a la mà el xec per haver-li fet un treball editorial important. Valeee, havia fet de negre.Abans d’acomiadar-nos, em va dir: «Però vull que es posi en contacte amb el rei Felipe VI i li enviï alguns exemplars». Jo no sabia com sortir del jardí... «Però, home, això ja és molt antic, enviar regals al rei... Si deu tenir una agenda que buf!». Mentre jo anava parlant, ell anava enretirant el braç amb el preuat document bancari que lluïa una xifra que no sabreu mai, com el recompte del referèndum de l’1-O. Així que allà em teníeu, escrivint la carta als reis amb la llengua fora, com si tingués 8 anys. «Benvolguts reis, aquest any he estat un bon minyó, he pagat totes les quotes d’autònom durant la pandèmia i no he cremat cap contenidor».
Una setmana després he rebut una trucada del cap de la Casa Reial. «A Su Majestad le ha hecho mucha gracia el obsequio y ha dicho que en su próxima visita a Barcelona desea alojarse en su domicilio». Mare meva! Clar, què has de dir? Si t’hi negues, ve la BRIMO i et concedeix la llicència per a inaugurar una ortopèdia. Així que aquí estic amb la dona, pintant les parets de vermell i groc (poc) i mirant a veure on el posem perquè els nostres llits són de mida de pobre de la dècada dels seixanta.
Ella, la meva dona, insisteix a anar a comprar paper de vàter, no fos cas que ens en quedéssim sense amb el cangueli que torna. I passem les nits pensant què li farem a aquest home per menjar: si li agradaran els rovellons o la botifarra. Al final, saps què? Hem decidit que trucarem al kebab. És un menjar que us recomano, ric, ric, i ara no sé si d’origen àrab o turc.