Aquella tarda de juliol del 1977, Mark Knopfler es va reunir amb la seva banda, els Dire Straits, als Pathway Studios per gravar la maqueta de la cançóSultans of swing. Quan van acabar, Knopfler va desendollar la seva Fender Stratocaster del 61, i va proposar que tot el grup anés de vacances a Tarragona.
Passejant pel carrer de Colom, davant del mercat, els va semblar sentir una música coneguda. Es van quedar paralitzats en veure un home que tocava a la guitarra la mateixa cançó que acabaven de gravar a Londres. Llavors van anar a dinar a la terrassa del restaurant Xaloc, al Serrallo, on es reuneix la gent influent de la ciutat que ha de prendre decisions importants. És una mena de club Bilderberg de Tarragona, tot i que, en realitat, és una tapadora, ja us ho explicaré. El Veciana, que servia les taules, m’ha explicat que va sentir perfectament com el Mark Knopfler trucava a la companyia discogràfica Vertigo Records, de la Phillips, per avisar que no llancessin el disc perquè havien vist un músic de carrer tocant la mateixa cançó i els podria demandar. El de la discogràfica va respondre: «Aquest que toca el violí no serà l’alcalde?A ell ja li vam llençar un LP titulat Muralles de Tarragona, de gran èxit a Reus». Finalment, Phillips Records va decidir comercialitzar el disc, però el pobre músic del mercat no tenia diners per demandar-los. Fi.
M’ha quedat curt això avui. Aquest article ha sortit d’una frase que m’ha dit la dona: «He entrat al mercat i un home tocava Sultans of swing, he sortit dues hores més tard i tocava la mateixa cançó. L’endemà hi he tornat a anar i encara la tocava...» (Veciana, el whisky que m’agrada és el Macallan 12 anys).