1988. Un personatge de novel·la obre la porta del Nikon. És un home amb abric llarg i unes ulleretes de Lennon. Cabells de geni, de músic, o potser de físic de premi Nobel. «Moi, t’he portat un llibre». Allarga el braç i em posa a la mà 118 pàgines d’un format estrany, una mida que no és habitual. Miro la portada: «Electrofenia», un títol també poc usual. «Va, que te’l dedico: A Moisés, para que el mar jamás se vuelva esquizofrénico». Fa 32 anys i encara segueixo rumiant què va voler dir amb aquelles paraules... i qui era realment Ferran Gerhard.
Soc un impostor. No he llegit tant com se’m pressuposa, però un dels llibres que recordo ésFactotumde Charles Bukowski. En aquells anys vaig col·locar el Ferran a la meva imaginació com un Bukowski tarragoní. Amant de la nit, de les tribus dels bars, de les felines, de la poesia de la Vaqueria o la Cova... Però, a diferència de l’escriptor nord-americà, Gerhard era un Gerhard, un geni, un compositor de simfonies del periodisme, de la poesia, de les històries sòrdides i una mena de superhome capaç de veure la bellesa en un sobre de sucre mullat al terra d’un lavabo, un vell amb la mirada perduda davant un «sol y sombra» o un disc de rock que només coneixen els que saben de discos de rock. Em vaig acostumar a veure’l als matins a les rodes de premsa, amb aquelles llibretes en què prenia notes, i a les nits, davant un Bloody Mary. Crec que no m’acostumaré mai a no veure’l ni al matí ni a les nits, però segur que continuaré veient el seu abric per Tarragona. Marxa un geni, un Gerhard, un compositor de la vida. Seguirà amb nosaltres, però, com el seu llibre «Electrofenia», en un format estrany.