Sense consens no hi ha futur

En el permanent enfrontament al qual estem sotmesos per les diferents opcions polítiques, interessades a conquerir suports electorals a qualsevol preu, la situació objectiva posa de manifest que la trencadissa vigent només és garantia de negativitat pel nostre futur, que solament se superarà en positiu si, novament, junts, som capaços de tornar a un camí on sigui possible buscar el que ens uneix per damunt del que ens separa.

Ja sé que tots tenen arguments de pes per defensar la seva legítima actuació, una altra cosa és que això comporti avançar per una societat, d’uns i altres, cap a objectius que haurien d’estar per damunt de la conceptuació personal de cada problema.

Moltes han estat les crítiques cap al Règim del 78, que segurament, en molts casos poden tenir raó, una altra cosa es la negació de la positivitat que allò, amb totes les seves mancances, va suposar per una comunitat que volia avançar, i per tant, no estaria de més, reflexionar al respecte, i treure les conclusions, que aquella dinàmica va comportar en positiu, encara que per part d’alguns no es vulgui veure.

A ningú se li escapa que, conseqüència dels acords, en aquell moment, uns s’han aprofitat més que d’altres de la situació, i el que és més greu, han intentat manipular el que allò va suposar, però no puc acceptar la bona fe, en aquell moment, de moltes persones per avançar cap a una vida millor, amb drets i deures recuperats, i el que era millor, la superació d’un pessimisme compartit, evident després de molts anys d’autocràcia.

Sembla lògic que el model que ara toca sobreviure, pot tenir paral·lelismes a aquella situació posterior a la manca de democràcia, amb una incertesa compartida que només podia tenir sortida en funció de determinats consensos, que ara semblen rebutjats per uns i altres.

Podem quedar-nos en les «nostres raons», no acceptant cap apropament per trobar altres opcions, però no estaria de més analitzar fredament els presagis que ens envolten per veure que el futur, a molt curt termini, pot comportar sacrificis insospitats per una ciutadania acostumada massa als drets i poc als deures, amb el que això pot comportar d’indefensió a tots els nivells, inclús els més primaris.

És clar que s’han fet coses negatives que res tenen a veure amb l’esperit d’entesa del seu moment, i el que no té cap objecció és enumerar tots aquells greuges i descontrols evidents, però la superació d’aquest marc només podrà ser fruit del convenciment majoritari d’una població, que encara que li costi acceptar el que li resta per venir, és cada cop més conscient que els problemes greus són a tocar, i que el que es necessita és buscar alternatives des del seny i des d’un consens, el més ampli possible.

En definitiva, podem restar ancorats en l’enfrontament, la discussió infinita, la desqualificació institucional o el rebuig a qualsevol iniciativa si no és «la nostra», però tot això només suposa un aval per convertir-nos novament en «comparses globals» d’un món on cadascú busca les seves fórmules per tirar endavant, oblidant principis de cooperació cada cop més superats per una realitat massa frustrant.

És complicat asseure a parlar, però encara ho és més mantenir-se en l’individualisme egocèntric d’uns i altres, que comportarà, sense dubte, que el nostre demà quedi instal·lat en l’enfrontament permanent a uns costos, de tot ordre, que no podrem assumir, especialment quan el viure només sigui un dret teòric impossible de compartir de manera comunitària.