El Ferran Gerhard, el Jordi Tiñena i jo hem arribat en un d’aquells Yellow Cabs, conduït per un taxista haitià amb un anglès que no li desitjo ni a l’Ana Botella. Com que la imaginació em permet moure el temps com em rota, és l’any 1974, estem al carrer, davant els estudis de l’NBC, al 30 de Rockefeller Plaza de Nova York, i ens posem a la cua del públic del show de Johnny Carson. Jo soc un marrec, però ells ja tenen la vintena. Pel nostre costat passa una parella. Ella és una noia de les que fumen, amb el braç enguixat, acompanyada d’un paio que fa por -deu ser el seu macarró-. En creuar-se’ls, el Ferran ha esbotzat un «xata, que vens de la guerra de Vietnam?». La meuca, el Jordi i jo hem aguantat aquell goril·la com hem pogut, mentre el Ferran corria com una girafa amb abric pel carrer 49 Oest, rient com un boig. Un home ha sortit a la porta dels estudis: «They are coming in five minutes. Put out your cigarettes». El Ferran ha tornat, encara rient, i m’ha remogut els cabells dient que semblo el Pablito Calvo a la peli «Un ángel pasó por Brooklyn».
Davant meu, a la cua, hi ha un noi de l’edat dels meus acompanyants que porta dos nens. Parlen català, i m’ha generat curiositat. El Tiñena ha cridat: «Osti, el Lluís Llach». Un dels nens ha dit que és d’Amer, i un altre de Blanes. Els he dit que estic allà perquè de gran vull ser pianista, com l’Errol Garner -que actua aquella nit al show del Carson-. Els dos nens han contestat a l’uníson «nosaltres serem presidents de la Generalitat». He rigut de l’ocurrència. En acabar, tots sis hem entrat al pub,The laughing cow, a la 6a Avinguda. El Gerhard ha cridat: «Posa’ns sis ratafies, Mosco».