L'agonia del sistema

L’evidència de la covid-19 ha de comportar l’acceleració de fets que ja s’intuïen i que ben segur no acceptàvem inconscientment, malgrat que l’evidència era cada cop més real en un model de convivència, sota pressions de tota mena, i amb greus problemes de viabilitat, en funció d’un «sistema» en descomposició, on res semblava lògic, però on les alternatives possibles, o bé no estan, o no les sabíem veure.

Certament la complexitat que comporten els equilibris internacionals a tots els nivells, econòmics –científics– de poder, suposen que la globalitat inapel·lable, agradi o no, cada cop és més evident i pren un lideratge indiscutible, per molt que ens puguem queixar o lamentar. És cert que el tema no té «bona premsa» però una altra cosa és que no es veu cap opció possible per mutar una fórmula d’entesa mundial, fora dels equilibris avui vigents, i cada cop més establers.

Ens podem quedar amb el clam cap al nostre «sistema més particular», amb deures que ens toquen de ben a prop, amb els que podem estar en desacord, però per damunt d’aquest lament, la realitat diària ens col·loca en una situació insalvable, a la que ens hem d’adaptar per poder anar sobrevivim, si no ens volem veure aparcats i fora de la realitat.

En l’anàlisi global, el mimetisme, pot ser semblant, i encara que segurament ens costi entrar en el tema, el que veiem als mitjans, és un enfrontament permanent que no es limita a discussions verbals, sinó que comporta actuacions concretes, que ens afecten més directament del que puguem sospitar, encara que moltes decisions es prenguin a milers de quilòmetres de casa nostra.

Conseqüència de tot el que esmento, és que els interessos d’uns i el seu manteniment a qualsevol preu, suposen altres negativitats, massa vegades insospitades; és a dir, la pujada d’aranzels a USA pels vins espanyols, comporta el fre a les nostres exportacions i la baixada dels preus interns de manera directa, però indirectament la pèrdua de liquiditat per uns pagesos que poc tenen a dir, amb tot el que succeeix als Estats Units. Per tant, el problema és que, agradi o no, estem sotmesos a una situació global, on prevalen els interessos dels més forts, encara que això comporti deixar de costat altres legítims drets fora de la realitat, per una situació que és la que és.

Quan parlo d’agonia del sistema vull dir que res és com hem suposat o ens han ensenyat els darrers quaranta anys, sinó que tot es recompon en funció d’uns conflictes d’interessos, on cada cop les influències al respecte són més complicades, si no es conquereixen objectius, d’acord ampli, entre països concrets. És a més evident que el tema té poques opcions per evitar el final del mateix marc, si no es fan esforços per buscar altres vies de sortida que permetin equilibrar una opció cada cop més definitiva.

És inapel·lable que el poder, a tots els nivells, d’USA-Xina-Rússia, condiciona tota la nostra vida diària, però no oblidem que darrere als estats també es posicionen empreses multinacionals, tant o més poderoses que aquestes nacions de referència, i que volen mantenir «el seu pes» polític i econòmic a qualsevol preu; per tant, seria bo «deixar de mirar-nos el melic», i exigir als nostres dirigents la necessitat de trobar camins possibles al respecte.

Tornant a l’interès més puntual, on seguim creient en el poder dels governs a tots els nivells, no estaria de més meditar si realment el que ens «venen» és possible o és una il·lusió sense cap fonament, encara que el control mediàtic de torn, pugui donar-li una cobertura sense cap anàlisi de viabilitat.

En definitiva, el sistema en si mateix, és cap al final del seu recorregut, i el que valia només fa uns anys, avui es troba en dubte per una realitat que ens supera a tots els nivells; allargar l’agonia o trobar noves vies, suposo que és el repte en debat, malgrat que tot sembla instal·lat en un «teatre» on cada cop som menys espectadors i més «extres secundaris» amb valor numèric i estadístic exclusivament.