Centres de pregària i acolliment espiritual

Benvolguts i benvolgudes,

Mentre la nostra relació amb Déu no superi els nostres interessos —«et dono perquè tu em donis»—, no passarem mai el llindar del misteri de Déu. El Déu de Jesucrist és un Déu gratuït i vol que les relacions amb ell siguin gratuïtes. A més, la relació que no s’obre al seguiment no duu a port. Déu és «algú», no una força original ni un primer àtom. És «algú» amb qui hom es pot relacionar personalment. Precisament, Jesucrist ens ha revelat que Déu és Pare amorós i misericordiós. Per Jesucrist i en el seu Esperit som fills de Déu. Ell ens diu: «Quan pregueu digueu: Pare nostre que esteu en el cel…» Fins que hom no es deixa il•luminar per aquesta llum, Déu resta sempre el gran desconegut, per més eloqüents que siguin els discursos sobre Déu.

L’activisme i la disbauxa de paraules han fet molt de mal a la fe, perquè no deixen lloc al diàleg filial, cert, tranquil i tendre. Però igualment fa mal voler-ho solucionar tot amb pregàries que es desentenen de l’entorn. És una escapatòria de la vida real, que és social per voler de Déu. Jesucrist ens fa pregar «Pare nostre» i no pas «Pare meu», amb tota l’extensió i el pes que porta l’adjectiu «nostre». La pregària cristiana no tracta de captar l’atenció de Déu. Com diu Jesús, «bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6,8). La pregària, més aviat està ordenada a centrar la nostra atenció en Déu. D’aquí que les paraules que diem quan preguem, més que revelar a Déu els nostres sentiments, els purifiquen.

Per a poder viure el que acabem d’expressar, en la majoria d’ocasions és necessari un bon acolliment i acompanyament espirituals. En la Carta Pastoral de la passada Quaresma afirmava la necessitat que les noves generacions puguin viure a un nivell personal i concret aquella relació fraternal de Jesús amb els deixebles, o la mateixa experiència d’acceptació i d’acolliment que van viure Mateu, Zaqueu, Nicodem o la dona samaritana per part de Jesús. El Bon Pastor és aquell que crida cada una de les seves ovelles pel seu nom (Jn 10,3). El cristià ha rebut també un nom: el nom del baptisme per mitjà del qual ha estat acceptat a la casa de l’Església; casa on s’hauria de trobar acollit al llarg de tota la vida.

A voltes, a les parròquies es fa difícil oferir aquest acolliment i acompanyament en la seva totalitat. D’aquí que hàgim creat un Secretariat per a l’Acompanyament, per tal d’ajudar en aquesta comesa. També, he manifestat la conveniència que en l’àmbit de la nostra arxidiòcesi es potenciïn determinats llocs on, amb una Església de portes obertes, en qualsevol moment de la jornada hom hi pugui trobar aquell escalf que els primers deixebles van trobar en Jesús. En aquest sentit, per exemple, desitgem portar vida consagrada al santuari de la Serra de Montblanc. En altres temples ja té lloc aquest acolliment, com a l’església de Sant Antoni de Pàdua de Tarragona. Però encara es vol potenciar més. Dimarts vinent, dia 27 d’octubre, a les 7 de la tarda, beneiré al costat d’aquest temple una petita capella de pregària i d’adoració perpètua al Santíssim Sagrament. L’objectiu és que estigui oberta dia i nit. A més de l’acompanyament espiritual que hi fan els mossens i altres laics al llarg de cada dia, es disposarà d’aquest espai de recolliment i de pregària per tal que, en qualsevol moment hom pugui trobar-se amb el Senyor. Preguem pel bon encert d’aquesta iniciativa eclesial.

Ben vostre.