No patiu, que no escriuré sobre la nefasta situació econòmica del nostre país, i de l’altre. Ara m’ha agafat un rampell de populisme demagògic, però si no ho dic, rebento: que els corruptes tornin els milions que han estafat als plebeus, deixeu de comprar armament, dignifiqueu la sanitat i aclariu d’una puta vegada què passa amb el tema de la caixa de les pensions. Au! Ara ja, més tranquil, segueixo. He vist una escena a les portes dels bars del meu carrer que m’ha recordat alguna cosa. He premut aquella icona de la lupa del disc dur que porto sobre les espatlles i he trobat dos resultats. Un és una vorera de Nova York durant el crac del 1929 amb aturats fent cua davant d’un bar. Era un moment en què tenien una economia destruïda i l’atur s’havia incrementat molt a conseqüència del daltabaix de la borsa. No ho podem comparar amb la nostra situació actual perquè... perquè... ells no tenien un problema sanitari. Per tant, he reflexionat, i resulta que nosaltres patim un crac més fort que el que va viure Trumplandia aquell any, en que va arribar a la presidència Hoover (una mica de pedanteria sempre va bé). Aquella petita manifestació de gent davant les portes d’un conegut bar m’ha recordat també les cues del racionament de la postguerra. Aquí sí, aquí estem millor perquè ara podem comprar paper per netejar-nos els baixos i llavors s’utilitzava l’ABC. I dic jo, hem passat d’estar asseguts a una terrassa davant la porta del bar, a estar drets davant la porta del bar al mateix espai que ocupava la terrassa. Hi ha tantes coses que no s’entenen... però jo ja estic fart del crac, no el del 29, sinó el que sento cada vegada que m’acotxo i miro a Conca.