La frase que més em molesta a la vida és «ja s’ha fet tot». Serveis per a la ràdio, la tele, la literatura... Sembla que l’ésser humà sigui un idiota que repeteix uns patrons sense aportar res nou a la creació. Hem d’esborrar aquesta frase derrotista. Vaig tenir una secció a RAC1 i vaig voler demostrar que un col·laborador podia fer coses que no s’havien fet abans. Així que vaig agafar una motxilla i un micro i vaig anar fent autoestop a Madrid (amb 52 anys). Quan es va emetre, algú em va dir que cap col·laborador havia fet allò abans. «Estàs boig!».
Carlos Peisojovich, «Peiso» va arribar des de la televisió argentina a demostrar que el «ja s’ha fet de tot» dels setanta no era veritat. Peiso va portar frescor, va treure midó dels armaris, i va escombrar molta caspa per demostrar que hi havia una nova forma de comunicar i de tractar l’oient com un amic. Soc fan de la seva manera col·loquial de transmetre, i així vam descobrir que a la gent li agradava una ràdio més informal que els senyals horaris i el «parte». Jo era un mocós de Reus amb un Seat 850 que el sentia a la ràdio del cotxe mentre voltava pels ravals. Un dia va dir que punxava un LP sencer de Pink Floyd perquè es volia menjar una pizza. Minuts després, per antena se sentia aquell «clac, clac» de quan l’agulla arribava al final del disc, però ell, amics, encara no havia acabat la pizza. «Lo primero, es lo primero». Vaig riure. El boig locutor argentí m’agradava tant com un cantant de reggae, i recordo que fa exactament trenta anys vaig publicar un article que es titulava «Bob y Peiso». Ara s’ha tret els auriculars. Ja sí, ja es pot dir que s’ha fet de tot a la ràdio.