Crec que la jubilació ja està a prop, perquè el metge m’ha dit que camini. Així que m’he emprovat tots els pantalons d’esport que corren per casa i m’ha passat igual que amb aquest govern, que se m’han quedat petits i estaven arnats. He sortit i he passat per aquell pontet proper a la URV en direcció al camí de l’Oliva. M’he creuat amb un senyor que fumava en pipa. «Bon dia...» i m’he girat com una bala: «Vostè no és el Recasens, l’exalcalde?». Ha fet que sí amb el cap i m’ha indicat que el seguís. Ha entrat en un estret camí sense sortida que acaba en un mur. Caminava davant meu en silenci quan, allà, davant els meus ulls, el mur s’ha obert i ha aparegut una gran plaça plena de xalets, a l’estil somni americà. «Carai, alcalde, això és increïble». «Només podràs entrar-hi si vas amb mi».
He mirat al meu voltant des del centre de la gran plaça de gespa. El Ferran Gerhard i el Tiñena han aixecat un got de vermut des d’una terrassa convidant-me a anar-hi. Mentre m’hi acostava he mirat per la finestra d’una mena d’escola i he vist el César Pastor (fill) tocant un piano mentre la Clara Zapater el contemplava absorta. «Moiii!», m’ha cridat el Fermí des de la seva enorme moto, i jo he contestat: «Vés amb compte i no aparquis damunt la vorera que et multen». «Si fossis més cívic, no et multarien», ha comentat una dona. M’he girat i era l’Ana Santos, que anava xerrant amb la Cristina Centelles, que reia. Al meu davant, un home grassonet amb barba caminava mig geperut. S’ha girat... i era jo. «Tranquil, ja t’ho explicaré. Ara marxa», m’ha dit el Recasens. Ahir vaig tornar a aquell camí. Només hi ha el mur... i el record de tots els amics que ja no hi són.