M’agradaria fer aquí una anàlisi seriosa de les eleccions nord-americanes però, ho sento, no en tinc ni idea. Deixo la crítica pels periodistes molt i molt importants. L’únic que sé és que vull que perdi el Trump, a qui desitjaria que en una altra vida el separessin dels seus fills petits davant un mur i que el perseguís la policia amb una pistola a la mà. Però, específicament perquè acabo de sentir per TV3 un fill de puta de Filadèlfia que diu que el Floyd no el va matar un policia, sinó les drogues. Vaig a fer-me una til·la i torno.
Sí que és veritat que he estat dues vegades als Estats Units, el 1987 i el 2003, però no sé què pensen els americans perquè sempre m’han parlat en castellà. L’agost del 1974, quan Paquito el chocolatero encara inaugurava pantans, el meu pare em va dir si em volia quedar a mirar la tele, que el president dels Estats Units faria un discurs. I allà, davant una Telefunken en blanc i negre, vaig sentir el Richard Nixon dient «see you later, Lucas». Potser vaig agafar una mica de vocació periodística amb allò, i també quan vaig veure al General Prim a cavall pel carrer de Monterols de camí a l’ajuntament de Reus.
Ja sabeu que estic estudiant a la URV i em fa gràcia sentir parlar de la nit del debat dels presidents nord-americans, de la festa que van fer fa uns mesos a la Flash i que un dels alumnes s’ha comprat un Seat León. He pensat que en el fons res ha canviat: jo em vaig comprar un Seat 850, feia festes a la Flash i també veia els debats entre Carter i Reagan. Ah, se m’oblidava, també recordo com Vendrell, Madí i Oriol Soler quedaven a un bar de Washington, el «Tathito’s», on tramaven l’assassinat de Kennedy.