Quan surt per la tele l’«Equip A» repartint dades de por sobre la Covid-19, jo corro al calendari i començo a esborrar esdeveniments. Quan acabo, em truca un amic per fer una cervesa a l’estil «yuppie» novaiorquès: anant a un carret de gossets calents i menjant a la vorera, com quan era indigent. La meva resposta sempre és la mateixa: «Escolta, d’aquí a dos mesos faré 60 anys i estic en edat de llençar la cullera, així que si m’agafa el virus, no necessitaré un respirador, sinó la turbina de Vandellòs II». «Sí home, serà per baixar al bar de sota de casa teva!». No sé si sabeu que al bar de baix, el més perillós no és el virus... no hi ha ningú que no hagi passat 20 anys engarjolat per homicidi. Així, aquí calentonet s’està molt bé, mirant el Cuines i llegint el llibre del Puigdemont.
Ho tinc tot controlat. Quan arriba la dona de la compra: a la dutxa, bullim la roba, el cinturó i les ulleres passen un escàner, el mòbil desinfectat i jo porto una granota amb un collar d’alls. «Todo atado y bien atado», que diria aquell. A l’oficina he canviat la tassa de cafè per un ruixador d’alcohol de 96º i tinc una palangana amb aigua beneita. Vaja, que si em truquen per oferir-me una feina a l’Ajuntament amb un sou de 70.000 gall d’indis l’any, com s’hagi de fer una entrevista per contractar-me, se’n van ells i els euros al carall. No sé si us vaig dir que m’he comprat un telèfon 5G (sí, ja ho sé) i avui m’han pujat una funda de l’Aliexpress que, com que no surto, feia dies que dormia a la bústia. L’he posat mentre dinava l’estofat amb rovellons que m’ha fet la dona: «Carinyo! El plat molt bonic, però sento dir-t’ho: no fa ni gust ni olor de res».