Arqueologia industrial

Les accions municipals per tapiar les naus industrials de l’avinguda Pere Cerimoniós i carrer Josep Maria Prous i Vila, abandonades i ocupades il·legalment, no són les primeres i, malauradament, no seran les últimes.

L’evolució econòmica de Reus ha anat deixant cadàvers urbanístics per diferents zones de la ciutat. No són ni molts ni pocs. No tinc les xifres. Potser algun dia l’Ajuntament hauria de promoure un estudi arqueològic industrial per identificar i inventariar amb detall el patrimoni que s’ha anat quedant pel camí. Hi trobarem testimonis inerts d’empreses tèxtils, vinícoles, avícoles, mecàniques i d’altres rams.

El pas de la història és inflexible i no sempre el nou es construeix sobre el vell. De vegades queden les restes del passat sense que ningú, ni els propietaris –particulars o bancs– ni les administracions, se’n faci càrrec amb diligència de la seva conservació o enderrocament. Casos similars els trobem en blocs d’habitatges en el nucli antic. Ho comentava fa unes setmanes en aquesta mateixa columna a tomb dels esfondraments al barri del Carme. I en la majoria de tots els casos, al problema urbanístic i estètic s’hi afegeixen els de salubritat, seguretat i el social.

Aquests forats negres de Reus es converteixen en refugi d’algunes de les víctimes de l’exclusió social i del sensellarisme. Un univers de casos de marginalitat que des de fa anys gestiona intensament la regidoria de Serveis Socials de l’Ajuntament de Reus. Una tasca que rebrà un notable impuls amb el Centre Social el Roser, una inversió de més de dos milions d’euros que aviat obrirà portes i reforçarà la resposta a les necessitats dels qui tenen dificultats per a seguir.

Però tornem al patrimoni industrial. Sap greu que el consistori no tingui tota l’autoritat i les eines legals per exigir a la propietat que assumeixi la seva responsabilitat. I això és especialment sagnant si la titularitat de l’immoble és d’algun banc. El conjunt del sistema financer de l’estat espanyol ha rebut des del 2009 més de 64 mil milions d’euros a través del rescat bancari posterior a la crisi del 2008. I no ens han tornat tots aquests diners públics que van sortir de les butxaques de tota la ciutadania. Una indefensió similar la pateix l’Ajuntament quan ha de plantar cara als bancs propietaris d’habitatges desocupats per què els obri a les necessitats socials. Cruels paradoxes de la vida.

Mentre es desocupen naus o pisos habitats il·legalment, no es poden ocupar legalment habitatges buits que estan en mans del sistema financer. Una especulació patrimonial i social que fa caure la cara de vergonya. Una injustícia, t’ho miris com t’ho miris. Com no hem de ser resilients! Aguantem carros i carretes. Masses.