Abril del 1972. Vaig cap a la Rambla de la mà de la meva mare per aquelles escales que pugen des de l’estació. Fa dos dies que hem arribat a Catalunya. A mesura que vaig guanyant altura esglaó rere esglaó, apareix el mar, un bé escàs per a algú que no ha nascut en una ciutat amb gavines. Arribem al balcó i la mare, la Carmen, es gira cap a la Rambla i em diu: «Mira Moisés, esto es Tarragona». Els ulls d’un nen veuen aquell carrer llarg i ample com la cinquena avinguda de Nova York. Les botigues, el cine, les terrasses, els turistes, els taxis... Vida. Vida ciutadana.
Entrem a una flamant botiga de roba de nens del Jofre, a la cantonada amb Comte de Rius. Uf! ja fa quasi mig segle que vaig sortir d’allà amb uns pantalons curts de pana beix.
Pocs anys més tard, arribava en autoestop des de Reus al carrer Eivissa per trobar-me amb un amic i travessar de nou la Rambla, pujant des de la Geganta al Poetes, l’Havana o la Cova. Després van venir les nits al Cucudrulu i el Port Esportiu, aquella frenètica Tarragona rica en vida nocturna que enamorava el Gerhard.
Us soc sincer, em quedo trist quan veig «allò» del Miracle, la mort nocturna del Port Esportiu, les persianes de botigues baixades i la poca gràcia de la Rambla Nova de nit. La temporada passada anava cada dissabte al vespre al teatre. La Carmen va morir l’any passat i, potser per això, en sortir de la sala, a prop del «ferro», em transformo en un nen i sento la seva veu. Quan camino pel centre de la Rambla semideserta, m’aturo al mig, davant del Tous, amb els meus pantalons de pana beix -ja són llargs- i torno a sentir-la, però ara amb interrogants: «¿Y esto es Tarragona?».