Deixem en pau les estàtues i ocupem-nos de les persones

L’altre dia, tot llegint Diari Més, vam quedar esbatanats per la notícia que el grup municipal de la CUP havia demanat la retirada de l’estàtua de Cèsar August que es pot admirar gairebé al començament del nostre Passeig Arqueològic per considerar-lo un símbol feixista. Ens vam mirar l’un a l’altra i vam quedar perplexos: la de vegades que hem visitat aquell indret tan tarragoní i mai ens havia passat pel cap semblant idea!

Aleshores, em vaig posar a remenar els meus paperots i, sí, es podia entendre una mica (només una mica!) el sentit de la proposició, però que no s’entén en absolut si aprofundim en la nostra història que, en part, ens explica la inscripció que es pot llegir al pedestal de l’estàtua del gran emperador:

ITALIA RESPUBLICA /SIGNUM HOC / IMP. AUGUSTI CAESARIS / NOBILI TARRACONENSIUM CIVITATI / DONO DEDIT / QUO LAUDEM INCLYTI PRINCIPIS / ET MEMORIAS ROMANI NOMINIS / UTRIQUI COMMUNES / GRATAE CIVIUM VOLUNTATI / CONSIGNARENT / RAPHAELE GUARIGLIA / APUD HISPANICAM RESPUBLICAM / ITALIAE REGIS ORATORE / A. MCMXXXIV

No cal saber llatí per entendre aquest text on, per cert, no es menciona per a res a Mussolini. Però no ens precipitem. Resulta que el dictador italià va tenir l’acudit (beneït acudit i tots haguessin estat com aquest) de regalar estàtues de Gaius Octavius Turinus Augustus, adoptat per Juli Cèsar, i que fou el primer emperador de Roma, a les ciutats fundades per l’esmentat personatge. Cal dir que Mussolini devia estar ben assessorat d’historiadors (i no com altres) perquè si bé és cert que Tàrraco no fou fundada per August, sí que li deu la seva grandesa, ja que l’emperador va viure dos anys a la nostra ciutat, la qual cosa va donar lloc a la llegenda (o potser fet històric) que el decret d’empadronament de tots els habitants de l’Imperi i que va propiciar el naixement de Jesucrist a Betlem fou emès a Tàrraco. L’any 1932, sota els auspicis de l’aleshores «Director General de Bellas Artes» Ricardo de Orueta (Màlaga, 1868-Madrid, 1939), un científic injustament i deliberada oblidat, es va donar un gran impuls al nostre Passeig Arqueològic. Per això, quan l’ambaixador de l’aleshores Regne d’Itàlia, Raffaele Guariglia (com a curiosa coincidència indicaré que fa uns dies ha pres possessió el nou ambaixador de la República Italiana Riccardo Guariglia), la va lliurar a la ciutat l’agost de 1934, l’ajuntament que presidia Pere Lloret (E.R.C.) va considerar que el referit Passeig seria un lloc escaient per a fer memòria de Cèsar August. L’estàtua va restar dipositada a un magatzem municipal i no es va poder instal·lar perquè, arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, Pere Lloret fou destituït de l’alcaldia. Per adobar-ho, la invasió italiana d’Abissínia (actual Etiòpia) va fer que les simpaties envers el règim feixista va fer que una part de la gent d’esquerres veges en aquella escultura un símbol mussolinià, mentre que altres hi veien un emblema del passat romà de Tarragona. Va passar el temps i, en produir-se la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions del febrer de 1936, va tornar a ostentar l’alcaldia en Pere Lloret amb el seu equip de govern. Fou llavors quan es va repescar l’antiga idea i, el 10 d’abril d’aquell mateix 1936, fou col·locada l’estàtua en el seu emplaçament actual, però sense cap cerimònia.

En esclatar la guerra civil el 18 de juliol de 1936 i patir la ciutat 144 atacs aeris italoalemanys (144, sí), l’escultura cesària fou ubicada en un lloc segur per tal d’estalviar-li danys.

Acabada la guerra amb la victòria de les forces franquistes i dels seus aliats, sovintejaren les visites a la vella pell de brau d’altes jerarquies nazis i feixistes, entre elles la del comte Gian Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Exteriors d’Itàlia i gendre de Mussolini. Aquest personatge va visitar Tarragona el 17 de juliol de 1939. Per solemnitzar la visita la depauperada ciutat s’hi va abocar: atès que Ciano el dia abans havia estat a Barcelona i venia per carretera, l’entrada de la nostra ciutat es va guarnir amb columnes i arcs triomfals (fetes de canyís i dissenyades pel gran artista tarragoní Josep Burdeus Seritjol) amb inscripcions pròpies de l’època («Franco, Franco, Franco», «Duce, Duce, Duce», etc.). Entre els actes previstos per afalagar al visitant, les autoritats d’aleshores programaren la «inauguració» de la famosa estàtua.

El ministre italià, acompanyat per Ramón Serrano Suñer, ministre «de Gobernación» (avui en diríem «Interior») i «cuñadísimo» de Franco, entraren al Passeig Arqueològic per la porta de la Falsabraga propera al portal del Roser. Al Fortí Negre (o «baluard de Santa Bàrbara»), indret on antigament s’anunciaven les execucions que tenien lloc a la ciutat) s’hi col·locaren unes enormes lletres de fusta pintada que deien «Duce, Duce, Duce»). Als esmentats personatges, com és natural, els acompanyen «las primeras autoridades civiles, militares, eclesiásticas y jerarquías del Movimiento». L’indret estava ple de banderes italianes, espanyoles, tradicionalistes i falangistes. Hi va haver els parlaments de rigor amb la prosa exaltada i èpica del moment i sonaren els himnes italià i espanyol i es cantà les inevitables «Cara al sol» i «Giovinezza» (himne feixista italià), a més d’altres cants d’aquell temps.

Fent un incís, cal dir que el comte Ciano va trencar el cor de moltes tarragonines perquè, d’acord amb els cànons de l’època era tot un «guaperes». Aquell dia va donar per moltes anècdotes, entre elles la del fracàs de les excel·lents càmeres fotogràfiques dels reporters espanyols i italians. Aquell 17 de juliol fou un dia molt assolellat i les blanquíssimes guerreres dels dos ministres actuaren com una mena de mirall que va enlluernar les càmeres. Les millors fotos (les que feren la volta al món) les va fer Josep Siré, aleshores membre de Ràdio Tarragona i posteriorment director de Ràdio Lleida, amb la seva humil càmera de caixó, d’òptica escassament lluminosa, i que per això precisament va resistir el bac de sol i la blancor dels vestits.

Bé, d’aleshores ençà l’estàtua roman en el lloc que tots coneixem. Què s’ha de fer amb ella? Cert que la va regalar Mussolini, però la va regalar a la II República, i la pensada d’ubicar-la al passeig va ser cosa d’un respectat alcalde d’esquerres (Pere Lloret). Cert que la va portar el comte Ciano, ministre i gendre de Mussolini, però no oblidem que fou destituït i afusellat pel seu sogre per haver votat la destitució del mateix Duce i d’intentar trencar l’aliança italiana amb Hitler i negociar una pau separada amb els aliats... Particularment, penso que el revisionisme històric ens pot dur a l’absurd o al ridícul.

Sé de molts tarragonins, visitant els Museus vaticans o els Fòrums imperials, en veure la imatge de Cèsar August, exclamen: «Mira, com la que tenim a Tarragona!» i els asseguro que ningú pensava en Mussolini fins que ara ens ho han recordat.

A qui ha fet aquesta proposta els diria (i només sóc un periodista jubilat que estima aquesta ciutat): Si us plau, treballem plegats per fer una Tarragona més pròspera i atractiva, més neta i més habitable i no perdem el temps (una cosa que quan passa ja no torna) treien i posant estàtues. Ara hi ha molta gent que s’ho passa malament. Procurin fer propostes per ajudar-la i els aplaudiré. Amb aquesta proposta el que han aconseguit és fer memòria del dictador italià, en el qual ningú, repeteixo, hi pensa (o pensava) quan admira (o admirava) la referida estàtua. Ara sí que hi pensarem!

Ah, i per acabar, un parell de cosetes (anecdòtiques, si es vol): Han pensat mai que Gaius Octavius Turinus, anomenat Cèsar August, a banda d’haver estat vivint a Tarragona, mereixeria ser tarragoní?... Per què?... Què dirien d’una persona que neix el 23 de setembre de 63 aC (diada de santa Tecla) i mor el 19 d’agost (diada de sant Magí) del 14 dC?

Ah, i si no saben què fer i voleu tenir un amic d’allò més fidel demaneu l’adopció d’un mixo (o millor dos) a l’Associació Vallsgat (adopcióvg@gmail.com). No us en penedireu.