He enviat un currículum a un diari d’Irlanda. M’han contestat que ho estudiaran, tot i que el meu nivell d’anglès només dona per escriure el preu del diari a la portada. Però hi ha una frase al mail que m’ha sorprès: «Why did you include your age in the resume?», que pels que no sou del club vinícola del Botín i la Botella vol dir: «Per què va incloure la seva edat al currículum?». De cop m’he adonat del que és un país amb drets. Aquí si tens 47 anys, ets una paperera de Pere Martell, i si en tens 59, com jo, protagonitzes la pel·lículaL’home invisible. És curiós que les dones també deixen de veure’t, o sigui que no només deu ser un fenomen laboral.
Com que el meu pare era cambrer, admiro els que són professionals treballant darrere d’una barra. Cada vegada que faig una cervesa a un bar petit que hi ha a prop de casa, observo admirat als cambrers granadets que atenen el públic amb una eficàcia que ja la voldria jo a l’Ajuntament, al Congrés o al Parlament. El món funcionaria millor. I vosaltres direu que parlo d’això perquè ja faig calçotades davant el meu nínxol, però no és veritat. Em moc amb amics que estan a punt de jubilar-se, i fins i tot algun treballa tenint ja la Targeta Daurada de Renfe i viatjant amb l’Imserso. Un familiar de 64 anys ha entrat a treballar a una marisqueria. Al cap de poc temps, van contractar un altre prejubilat per a la cuina. Ara, tots dos es jubilen i estan desesperats per trobar gent tan vàlida. Com? Que Alberto Oliart era director de RTVE amb 83 anys el 2011? Sí, sí, és clar, però com que va ser sogre del Joaquín Sabina, doncs deu seguir jove perquè ningú li roba el mes d’abril, com a mi.