Avui us deixo donar un cop d’ull al meu diari personal. Després de deixar de festejar amb el Times el 1999 vaig entrar al RACC de Barcelona, un lloc molt contemplat pels conductors perquè hi ha un radar, i clar, a 50 en una via de sis carrils, l’únic que pots fer és mirar el paisatge. Després de molt treball d’investigació, vaig trobar per viure un pis més o menys digne (la segona opció és la correcta).
El 21 de novembre del 2000, un camió em portava la vida al barri de Collblanc, a la capital catalana (que no sé per què li diuen així a Barcelona, quan tothom sap que és Riudoms). Al migdia ja m’havia instal·lat en aquell confessionari del carrer de Vallparda. Els veïns eren el milloret de la societat i teníem unadiscocaribenya a sota. En aquell moment, vaig enyorar el Baró de les IV Torres i els tranquils veïns de la plaça de la Salle. Però jo, que havia estat als dos atemptats terroristes a la petroquímica de Tarragona, el 1987 i el 1990, pensava que estaria més segur sentint«La Bamba» de la discoteca veïnaque envoltat de xemeneies. Aquella primera nit a Collblanc vaig sentir una enorme explosió i els vidres van tremolar com si els hagués entrat fred de cop. ETA havia fet esclatar un cotxe bomba a la carretera de Collblanc, a uns 300 metres de la meva nova casa, i d’on havien assassinat l’Ernest Lluch mentre jo buidava caixes de la mudança. Quan, anys abans, havia fotografiat el Ruiz Mateos a la presó, o visitat les Torres Bessones de NY, vaig pensar que havia tingut la sort de conèixer la història de prop. Aquella primera nit a Barcelona també vaig a prop del fet que obria tots els informatius, però no era una sort, era una desgràcia