Els periodistes sentim coses a les rodes de premsa que espantarien fins i tot el Coscubiela. Dimecres vaig anar a una de la Mercedes-Benz a l’hotel Class Valls. Per fi un acte que no es feia en les punyeteres finestretes de l’ordinador! Sentir tres frases seguides sense que es talli, és un plaer. Clar que també té desavantatges, com no poder prendre notes en pijama, tot i que sempre ve algunmodernet de barsalonaamb els pantalons arrapats de quadres que sembla que encara estigui al llit. Els de Stuttgart volien presentar les novetats i, avui dia, quan un enginyer parla, és com si estiguessis mirantBlade Raner oRaza, que t’espantes. Esteu asseguts? Doncs es veu que l’any que ve ja podrem conduir un Mercedes que, en certes circumstàncies, seria tan independent que ens podríem anar tallant les ungles dels peus tranquil·lament mentre ens porta al Parlament a recollir els diners de l’ajuda d’autònom. Però resulta que els avenços no van a la mateixa velocitat al món normal i al policial i, alguns cossos, per manca de pressupost, encara van a cavall. Avui no faré sang de la Guàrdia Urbana per allò de la meva multa. Però tinc la mateixa afició que ells: inventar-me contes:«Buenos días...».Ho faré en castellà, que és una llengua en perill d’extinció.«He visto que ha adelantado sin dejar la distancia reglamentaria».«Perdoni, agent, jo no he sigut, ha estat el cotxe sol». «Deme el teléfono del ingeniero que ha programao el sistema». «Es diu Heinz Swartzpol». «Bueno, es igual, se la pongo a usted». «Ja sap que presentaré un recurs a BASE de la Noemí...».«Recurra, recurra, jajaja».«Però home, no es rebolqui per terra que es tacarà l’uniforme».