Coneixeu algú amb una feina que combini fer riure amb fer plorar i que no sigui un polític? Sí, soc jo. Si hagués pogut escollir a qui semblar-me, hauria volgut ser Gila, Capri o Buenafuente, però, en no prendre el camí recte, al final m’he convertit en la Colau. Com més vull anar jo a l’humor, més em porta la vida al drama. Fa uns mesos em van trucar del programa «Crims», del Carles Porta, perquè donés el meu testimoni sobre un triple assassinat. Fa uns anys jo parlava amb el Gago per fer alguna cosa divertida per ràdio i hi va haver un motí a la presó del Corte Inglés. El pispa que encapçalava la protesta va pujar al terrat, davant del Governador Civil i Déu (Maldonado) i va cridar que volia que negociés per ells un tal Peñalver. Ni boig! Aquests paios juguen a matar, però sense pilota. Em faria gràcia escriure llibres d’humor, però les editorials que em truquen només volen la meva part de sang i fetge. L’altre dia, però, per fi vaig veure que en una classe de Dret unien humor i dolor. M’explicaven allò de la immunitat, la inviolabilitat i l’aforament. Que vol dir que els diputats no poden ser detinguts i que per ser processats es necessita un suplicatori. També que no poden ser castigats per les seves opinions... He trucat a la Carme Forcadell perquè riem i plorem junts.
Divendres vaig parlar amb el Carles Porta, a qui considero un geni per la seva manera d’explicar els casos criminals. I també vaig veure que quan fa una xerrada llença una fina ironia que fa riure. Ho vaig celebrar, i ja no em sento tan sol. Ara que hi penso, he criticat la Constitució... i jo no soc inviolable, especialment per la part que ja tenim trencada els autònoms.