La unitat

Això de «la unitat» ens ho hem de repensar. Com a eina està bé. Com a objectiu n’és un de curt. Al mig d’una campanya electoral que, i amb això hi ha unitat tot i ser per a unes eleccions autonòmiques de merda, sembla que hem decidit enfrontar, és molt difícil demanar unitat quan els objectius a curt termini són de partit. Més interessant mantenir una unitat «sub rosa», no necessàriament manifestada però si sentida, de patriotes en enfront d’opressors. I sentir-ho sense que soni a opereta per què és la situació que estem vivint. Mentre nosaltres esperem l’evolució de la història, l’estat s’ho pren totalment en serio i no deixa passar ni una, continuant dia a dia les accions repressives a tots els nivells: condemnes exagerades a manifestants (Dani Gallardo), retallades i malifetes econòmiques (RENFE sense maquinistes), jutges interferint amb l’ensenyament (TSJC obligant a un 25% d’espanyol), persecució d’advocats defensors, etc. I ja veurem que passa amb les vacunes, a veure si ens toquen les que toquen... La unitat de pensament és la que compta mentre ens desempalleguem del maleït CoViD...

El que no tinc tan clar és que els resultats d’unes eleccions autonòmiques tinguin més valor definitori de la realitat que una altra enquesta. El marc autonòmic no compta amb tots els acords. Hi ha qui pensa que no cal fer aquestes eleccions. Alguns pensen que podríen esperar que la situació sanitària-econòmica hagi cedit, pels efectes que poden tenir en les decisions electorals dels electors, molt sovint més reactives que proactives. Vull dir que molta gent pot votar uns o altres per la situació en què es troba i no tant per qui vulgui que governi els següents quatre anys. Això castiga als partits en el govern i afavoreix els hipercrítics d’ambdós extrems. Hi ha ‘altres que poden pensar que això de l’estat autonòmic, i tant més veient com s’ha fet la gestió de la pandèmia des de l’estat, s’ho poden ficar per on carreguen els carros. També a la vista que confiar en un possible rescat des dels poders i tribunals europeus és també un somni que mai serà realitat. Podem mirar a Escòcia i al Quebec, però realment, cap dels dos ha arribat massa lluny fins ara... Per cert, a Califòrnia hi ha hagut moviments intel·lectualment independentistes contra el govern federal, que ara quedaran apaivagats tan bon punt la vicepresidenta Kamala Harris mostri el seu poder. Són models distints i distants. La nostra independència haurà de transitar altres camins.

Per unitat hem d’entendre la del propòsit. La que hem mostrat al carrer cada 11 de setembre. O algú es creu que els dos milions de manifestants a la Diagonal de Barcelona pensen tots el mateix? Segur que hi ha diferències en el quan o el com. Però hi ha unitat en el perquè i aquesta, al meu entendre, no ha minvat perquè l’estat ens la reforça cada dia. No volen parlar perquè no volen pactar. Ni ara ni mai.

No ens ha de fer por anar sols perquè és el nostre problema i de ningú més. Units amb la idea. No podem defallir.