Als que se’ls omple la boca parlant de la malversació del Puigdemont, del Mas, del procés i dels dimonis separatistes, no els veig queixant-se quan la pasta va a parar a «gilipollades» diverses. Els meus debats sobre la malversació amb advocats, jutges o professors de Dret sempre acaben igual, amb el Moisès a un hospital de campanya, de les estomacades que rebo a base de manuals i doctrines. És una batalla entre un expert i un cunyat. Ara, si parlo del tema amb algun amic al bar, llavors ja és una conversa entre cunyats. En aquests casos, leshòstiesvenen perquè l’altre és dels que creuen que estem en un estat social, democràtic i de dret... però amb presos polítics.
El tema de la malversació és absurd perquè, si algú considera necessari muntar una columna de jeeps dirigida pel mariscal Rommel per tal d’acompanyar una capseta amb vacunes, i creu que és vital gastar-se els calers en una impremta que faci una enganxina gegant amb els colors de La Moncloa, ja no hi ha res a fer. Aquests diners, senyors, surten de la meva quota d’autònom i preferiria que els fessin servir per ajudar els comerciants de l’hostaleria o els donessin a Càritas. Ara! Després poses la tele i veus com persegueixen a qui ha encarregat construir una web. Malversació és pagar l’escorta a Lawrence d’Aràbia. Però, clar, debatre això és com sentir els arguments d’un jugador de primera. Per a ells la resolució sempre depèn del pensament polític.Per exemple, jo considero malversació enviar 6.000 policies a Catalunya per no solucionar res. Això costa XX milions d’euros. Què? He dit XX, no senyor X, que teniu la pell molt fina.