Tant patir l’any 1999 per quan arribés el 2000... que si hi hauria una catàstrofe mundial, que els ordinadors deixarien de funcionar, que els avions caurien... i va i resulta que Nostradamus es va descomptar. L’any 2020 ha estat, siguem clars, un any de merda. La majoria l’hem passat a casa, als balcons, amb mascaretes, patint per tot, amb amics i familiars a l’UCI o als hospitals, amb facturacions ridícules i blasfemant tot el dia per la situació. Van aparèixer els policies de balcó, els documents d’autoresponsabilitat, les ulleres entelades, els fa... nàtics de la nostàlgia política, la polèmica d’aquell que sortia als bitllets de 5.000 pessetes... La UNED emprenyada perquè ara totes les universitats són a distància. La societat s’ha paralitzat. Conec gent que pateix pel seu negoci però, tatxannnn! No he vist cap funcionari, policia, fiscal, polític o rei que hagi perdut la seva feina. Curiós, no? O tot «potes» o tots capellans. Sí, he canviat una lletra.
Aquesta ximpleria de què el món serà diferent l’endemà de llençar la fulla del calendari que posa desembre, qui se la va inventar? Home, a veure, si em parleu de la influència de la Lluna en les marees, potser. Si em parleu del solstici, de l’equinocci i altres paraulotes, encara. Però que un dia un emperador borratxo a una taverna de Pompeia digués: «Ara, ara mateix ha començat l’any 1!» i s’empassés dotze raïms, no té cap credibilitat i, el que és pitjor, no tinc cap esperança que quan posi 2021 al meu calendari del Google tot hagi canviat. Això sí, el 21 de novembre del 1975 va haver-hi un canvi molt gran en la nostra societat. Perdoneu, no puc riure i escriure al mateix temps. Bon any!