L'any vint-i-un del segle vint-i-un

No cal formar part del grup etari dels mil·lenials per a adonar-se que ja fa molt que hem canviat de segle. Si fins ara encara arrossegàvem idees, modismes, estructures, costums o dependències del segle XX, la pandèmia de la covid-19 ens acaba d’ensenyar que el món ja no és com era. No només no quedaran més que els que hi sobrevisquin biològicament l’epidèmia sinó que només quedaran les institucions, les estructures, els acords o les experiències que hagin sobreviscut el tsunami destructor que ens ha afectat.

Sortosament i, pel que fa als números, els sobrevivents seran la gran majoria. La vacuna (el vaccí) o les vacunes (els vaccins) ens ajudaran que la nostra biologia s’adapti a la convivència amb agents letals com els coronavirus. Però, en canvi, altres coses no sobreviuran. No gosaria encara a dir quines, però és bastant evident que activitats col·lectives substituïbles no quedaran. Per exemple les aules universitàries; o els vols baix cost en avions on s’amuntega la gent.

Deixarem enrere definitivament un segle de desconfiances i rivalitats que conduïren a guerres i desastres d’abast mundial, i la construcció i desenvolupament d’eines de matar que poden destruir el planeta que ara comencem a notar que és de tots els humans.

Podem relegar a l’oblit les discrepàncies basades en diferències tribals, en conceptes de raça o ètnia quan no som més que un gènere comú: el gènere humà. Això però, respectant les diferències i el dret a ser diferent, de parlar diferent i de conviure de diferents maneres. Podem enfilar un futur de millor respecte d’uns per als altres, d’uns i unes per altres, que les diferències de sexe existeixen perquè siguin complementàries biològicament i social.

El temps, el món, no s’acaba. Tots els que vivim ara no veurem cap final si només prenem consciència que no s’acaba. Que el món que hem rebut en herència l’hem de deixar millor pels que ens succeeixin.

Tot plegat, si aixequem una mica la mirada, això només acaba de començar.

Bon any i bon segle.