El ball robat a les llistes del Parlament

Imaginem-nos un d’aquells guateques amb guisqui i xelis fins i tot. S’hi arriba amb uns aparellaments i entonats en els jocs de seduccions s’hi van forjant noves combinacions. Talment un ball robat. És el que tenen els canvis a les llistes cremallera.

El meu amic Carles Castillo feia parella política amb Rosa Ibarra dins el PSC; ara, sempre dins de cap de llista vallenca, el Carles anirà de quatre de la Raquel Sans d’ERC. PSC i ERC tenim espais compartits, més en el social que al nacional; posats a trobar algunes afinitats prou que ERC ens ha donat suport, als socialistes, en la moció de censura, en la investidura i als PGE i, sobretot, els hem de creure que en la legislatura vinent «no ho tornaran a fer». L’amic Carles reforçarà el perfil d’esquerres i federal d’ERC (el de Companys, que no el de Macià). Li sobra tendresa i lucidesa per fer de pont dins les esquerres. Discrepo generacionalment del seu republicanisme que el sé arrelat en la seva identitat ideològica.

El passat 30 de desembre es féu mirar al calendari perquè l’allau de canvis de parella semblava del 28, dia dels innocents. D’entrada, Lorena Roldán fins al dia abans s’aparellava amb Carlos Carrizosa, dins de Cs, el primer grup parlamentari de la dissolta dotzena legislatura al Parlament; ara, ja la nova parella de Lorena Roldán és Alejandro Fernández del PP. Un Cataluña suma dins les úniques sigles del PP, ben tarragonitzat, per cert.

Hores abans, també des de Cs, el cap de llista al ple de Tarragona Rubén Viñuales, s’incorporava com a parella de ball electoral de Rosa Ibarra al PSC. PSC i Cs diuen que tenim espais compartits, que cal recuperar per al PSC els votants anti procés. Poso en dubte la hipòtesi: Cs aixecà l’abstenció diferencial, feu anar a votar a les autonòmiques els qui se’n desentenien crònicament. La transferència des de Cs va decantant-se cap al groller populisme espanyolíssim de Vox. Espero anar errat.

Els canvis de parella tenen totes les direccions possibles: migpartint Cs, cap al PP i el PSC; basculant el PSC cap a ERC.

Em tenen meravellat dues explicacions a aquests canvis de parella. La de per què són decidides per cada dirigent, segurament cal entendre-les en el desamor o malestar en l’originària i en l’encís de portes obertes a l’infinit en les noves. Ara, personalment, m’emprenya que els qui han fet la vida impossible i han esqueixat l’ànima de l’amic Carles Castillo optin finalment per un dirigent de Cs; un partit fundacionalment anticatalanista, enfrontats a la immersió lingüística que ens iguala, vividor de les inèrcies de la doble comunitat en la refosa de les quals tant ens hem esmerçat primer aquell PSUC i després del PSC. Acabar permutant Viñuales per Castillo suposa tota una declaració d’intencions; que sé que venia de lluny. Viñuales també és partidari de l’indult als polítics secessionistes condemnats pel Tribuna Suprem? Sembla que la via jeràrquica vertical, des de Barcelona subordinant Tarragona, ha funcionat a la perfecció. Pot ser que en aquests cops d’efectes pensessin en els conflictes de lleialtats personals i col·lectives que ens plantegen als votants, però, sobretot, als qui som bregats penjacartells.

El segon meravellament prové d’intentar entendre els moviments d’atracció de noms coneguts d’altres llistes. Porten implícits que els esmentats dirigents mantenen adherits uns considerables segments electorals; els quals automàticament es desplaçaran, talment com ells, de sigles. Penso que no és el cas: el que pesen són les expectatives, els estats d’ànim d’aquests segments electorals; «els barris» on volen posar el PSC des de Cs, i des de Cs el PP, es van mobilitzar literalment esgarrifats per la unilateralitat de la folla tardor de 2017. El meu amic Carles aporti notables traspassos de vots cap a l’ERC? ERC prou que ja guanya a les generals i té l’assignatura pendent de culminar la seva vocació inclusiva renunciant al seu programa màxim de República Catalana, de la mateixa manera que els socialistes vam renunciar al marxisme i a la propietat pública dels mitjans de producció, distribució i canvi.

Més transcendental i insospitat encara que els canvis de llistes esmentats resulta que Miquel Iceta hagi cedit el cap de llista al gran ministre Salvador Illa. Espero que sigui recompensat el gran negociador-apaivagador Miquel amb el ministeri de Política Territorial.

El PSC no sortim de la falsa certesa que podem traslladar a les catalanes èxits a les generals o a les municipals. Ara, amb la gran implicació del president Pedro Sánchez en la campanya del 14-F i amb Illa de presidenciable tindrem un doble plebiscit en les eleccions al Parlament: el lògic, el del mateix govern de la Generalitat (Junts vs. ERC; amb PDeCAT injustament fora de focus) i el del govern socialista, quan tampoc és el cas. Cada nivell electoral té el seu guió i segons cada elecció... Que és una autèntica capsa de sorpreses...