El baptisme d'infants

Benvolguts i benvolgudes,

Cada any, la festa del baptisme de Jesús ens porta a reflexionar sobre el nostre propi baptisme, que ens ha fet fills adoptius de Déu. Per ell, Déu s’ha plantat en el nostre cor, tot portant dins nostre el segell de la nostra pertinença a Déu. Això ens ha d’omplir d’una gran joia. I, com és obvi, aquesta reflexió ens porta també a valorar la importància del baptisme dels nostres petits.

S’han de batejar els infants tot just nats? No sols és correcte, sinó que és el més natural. Em dirigeixo, certament, als pares que són cristians. No sé de cap pare que regategi al seu fill allò que li pot ser un bé. I l’amistat i la vida de Jesús són sempre un bé, per als grans i per als petits. Quan el baptisme es contempla de teulades avall, queda reduït a un acte social; talment la inscripció a un club, que no afegeix res de fonamental a la persona. Resta la tranquil•litat d’haver complert amb un ritus tradicional en la família i en la mateixa cultura occidental. Però el baptisme és una altra cosa. Té uns espais més oberts i una realitat més profunda. Pel baptisme Jesús ens introdueix a la seva família, en la qual Déu és Pare. Ens fa passar cap a la vida de Déu, cap a la seva llum i la seva gràcia. El baptisme ens empelta a la vida de Jesús ressuscitat. Això es realitza per la pregària i els signes de l’Església, que ens venen de la tradició més antiga.

A voltes em pregunto: com deuen llegir l’Evangeli aquells pares cristians que retarden el baptisme de llur fill i es troben amb l’escena de Jesús quan, adreçant-se als deixebles que no deixaven els nens acostar-se al Mestre, els repta dient: «Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells» (Mc 10,14).

Com he dit, el baptisme no és la inscripció a un club. És l’entrada a una família, la participació en la vida d’un poble: el Poble de Déu. La partida de baptisme és tan sols la testificació d’un acte. En canvi, el baptisme comporta unes exigències, donat que la vida sempre comporta unes exigències. I quines són aquestes? Per part de l’Església i dels pares hi ha el compromís d’ajudar l’infant a conèixer i a valorar la seva condició de fill de Déu. Per part del batejat, es tracta d’acceptar la nova realitat, a mesura que madura la seva responsabilitat. Naturalment que ha de ser una acceptació lliure, a partir d’una educació il·lustrada. En el cas del refús –si el noi es gira d’esquena a la fe quan es fa gran–, els pares no s’hauran de penedir mai de no haver procurat a llur fill el que per a ell és el millor dot, la fe.

Avui es retarda excessivament el baptisme dels infants. Quan s’estima i es valora l’amor de Déu cap a nosaltres, no hi ha raons per ajornar-lo. Únicament té sentit quan els pares volen prendre’s un temps per preparar-se per a fer les coses bé; per repensar què vol dir per a ells seguir Jesús. Si l’Església avui demana més preparació per a rebre els sagraments, no la mou cap afany d’organitzar una cursa d’obstacles. Ho fa per ajudar a prendre amb la màxima consciència les decisions veritablement importants.

Ben vostre.