Tinc a les mans un llibre que ha escrit el Paco Zapater. Es titula«Medio siglo de abogacía penal».Ell és el primer a la meva agenda d’amics de Tarragona, tot i que hauria de ser l’últim. No, no em deu diners, és perquè la Z és l’última lletra de l’alfabet. Aquesta proximitat m’ha ensenyat que és un home modest a qui no li agraden els afalacs, però, avui, s’haurà de fotre. Ell mana al seu despatx i jo al meu article.
Sempre dic que hi ha una sèrie de persones que fan que Tarragona tingui més categoria ara que quan era capital de la Hispania Citerior. Ell, Ódena, Boada, Bertran, Carbonell, Sabaté i Ruiz de Arbulo -entre d’altres- enriqueixen la ciutat. Paco és una d’aquestes persones que, tot i ser valencià, té una qualitat personal que el faria igual d’estimat si tingués un restaurant o es dediqués a la fina llenceria de puntes. No malpenseu, em referia a les punyetes de les togues. Paco reuneix tres qualitats: l’excel·lència en la defensa, la senzillesa en el tracte i el saber escriure. Amb la mateixa disciplina que controla que no li passi per alt cap termini legal o el moment de regar el llimoner, havia destinat cada dimarts a avançar en aquesta obra que jo qualifico de deliciosa. Amb ella vol ajudar els nous juristes, i els no tan nous, transmetent-los aquelles vivències del món del Dret Penal que no s’aprenen als llibres. I precisament per això és una joia que heu de llegir si sou advocats, estudiants de Dret -com jo-o un simple ciutadà que vol conèixer les claus d’una instrucció o un judici penal explicades amb paraules col·loquials que donen llum a un món tan fosc i críptic. El Paco Zapater és, sens dubte, un lletrat lletrat.